suspès a l’aire de la nit,
no em vaig adonar
com la lluna s’afanyava airosa
per a assolir el bell mig
del firmament.
Vaig alçar el cap,
i amb les mans obertes
vaig pentinar els meus
cabells cap enrere .
Se n’anava la tarda
carregada de sol i d’olors.
Els primers estels formaren
una tènue corona sobre una
immensa cabellera d’or i foc,
que un sol cansós pintava
mentre es colgava, més enllà
d’un horitzó de Canigós i Bassegodes.
Vaig somriure.
Davant meu el canyissar oscil·lant
engolia el camí de retorn,