Berta
Quan ens queia el món de les mans,
sempre hi havia una petita cala
per a anar-hi plegats a nedar,
i un bocí de pa amb xocolata
i aigua amb anissos,
per a berenar a la font,
…
Hi van haver
unes tardes de versos,
ran del blat espigat,
de galtes rosades
i mirada d’estiu.
Ah! El xerric de les guatlles
que t’endinsen
a palpar el solei
i es dilueix en un ponent
on mai hi ha una darrera paraula.
Però, el penell del temps
d’aquí i d’allà clareja els cims
i oculta la mesquinesa
d’aquestes nits tan llargues,
on el nom de les coses
perden els sentit.
El temps és una pluja d’oblits.
Refós gener 2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!