Babel
Aquest país de petja fràgil
de camins esllavissats de llicorella,
és turment i talismà de caminants
sense cleda,
de figures amb capells humils
i mans calloses que escriuen poesia,
i cimalls decadents,
que foren altives talaies,
esdevenen vedrunes de sauló
llepats pel cerç insistent
i sovint ferotge.
Velles oliveres suen branques d’argent
caragolades peanyes on jau el temps,
el renec i la consciència del terrassà.
S’obre la plana pels camins infinits de l’aigua
i xuma en una mar blanca
coronada d’un arc de blaus.
De sobte la solitud,
la quietud es confon amb el silenci,
i al cap sota la pell,
encara una embosta de llum.
Juny 2020
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!