Apunt de poema present
El temps de la congregació
s’ha acabat;
ni abats, ni priors
han pogut convèncer
la legió d’actors,
que prenen mal davant
els bastidors i les bambolines.
El temps de les prebendes
s’ha acabat;
ni líders, ni caps
han respost l’afany
dels estoics vilatans,
que de la fita de llum
només els resta la negror.
El temps de les promeses
s’ha acabat;
ni delegats, ni sindicats surten
de l’espiral del púlpit mut,
dels ecos sords,
que als temples
es perpetuen.
El temps de la impotència
s’ha acabat;
ni xamans, ni gurus
amaren les seves
casulles de suor
i salven la seva
estètica litúrgia
per damunt del
crit del carrer.
El temps del fum
s’ha acabat;
mestres i deixebles
que aplaudeixen
els càntics covards
i acaronen la fama
de la renúncia.
Que governi el poble,
que enceti
-d’un cop-
el temps de viure,
que acordi
i proclami la llibertat
sense condicions,
la cultura com a llengua,
la diversitat com a amant,
la igualtat com a braçal,
la fraternitat com a realitat.
Sense patrons de jerarquia,
sense cap centre neuràlgic.
Ser rizoma, alhora tija,
arrel, branca, bulb, fulla i flor
de creixement horitzontal.
Com l’u d’octubre.
juny 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!