Paul Celan
Al breu jardí de casa, a l’indret on
la vesprada poua en l’oblit,
de les llàgrimes floreixen violes
fresques com la rosada.
Quan el temps esdevingui saó
arrelaran entre els meus peus nus,
i el fred les hi donarà vida, color
i una flaire vivificant.
Al seu temps, arribarà una mà blanca que les abasti
i en un humil pom, compongui un nou univers.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!