A la borda
En una cleda de pedra seca
envoltada de bardisses lacerants,
tanco les ovelles ben nodrides
quan sura l’horitzó per damunt la posta.
A recer dels vents i de la neu,
assegut al terra, cansat,
espero el crepuscle i amb ell
la remor del buit que baixa de les carenes.
És dolorós saber com és d’efímer
el plor del néixer,
com ens impregnem de claror
que creiem infinita i s’extingeix
entre els tentacles de la nit que
s’oculta darrera els arbres de la boscana,
llavors res es mou,
és el moment d’entrar
a casa teva i demanar al silenci,
on rau l’amor que no has rebut.
Queden poques hores de conversa
i el fum del foc a terra emplena
el barracot, atiat per un corrent
d’aire que entra pel finestró atrotinat,
s’acosta la llopada de la soledat
i ja no tinc gos ajagut als meus peus,
que m’avisi dels udols que s’acosten.
La borda és ben lluny de la remor del mar,
on el balandre de vela fimbrejant,
fendeix l’aigua ben blanca de l’hivern,
plena de peixos d’argent
i corbs marins que són memòria.
Desembre 2021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!