Ha envellit amb les bledes, les carxofes
i la veu se li ha fos als secs del davantal.
Rosa Font i Massot
Hi ha un país i dins d’ell, un paisanatge
i el quiet onatge esquinçat de les serralades,
són manyaga naixença de les mans de l’hivern creador,
mena fins el Pedraforca i salpa la mirada
atalaiant l’Alt Empordà, la Garrotxa,
Osona, el Bages i el Berguedà.
Volada de Pegàs, fill del llamp, l’aigua i l’ocellam,
blanc cavall alat que tot ho albira.
I ran del forment,
damunt l’infant del Mont,
l’ull majestàtic del Tretzevents.
I encara al meu darrere, la sirena.
Ara a la balconada, quan arreu despunta
la primavera, Zèfir, déu de tots els vents
s’enamora de Flora, la nimfa
de la vida de les flors.
És del tot impossible no copsar aquesta bellesa
i retrobar el cap i el seny perduts
entremig dels carrers humits i sobris
de la ciutat vençuda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!