Viaró

Viaró
La soca
en el camp solitari,
no em plau.

Un crit visitant,
d’ulls oberts com nits sense cel
duu a la seva falda de setí blau
un pom de ginesta
tan groga i florida,
que fa callar la por
i l’arracona.

Com la fada que no és,
té els peus,
eteris i blancs
i leviten per damunt de l’aiguaneix,
d’una tarda que serà breu.
És l’estiu,
que tot ho escalfa,
que tot ho esborra.
Més ençà, el pinsà,
per damunt de les espigues,
fa  l’aleta en un frenètic aleteig,
i esgarrapa un gra d’ordi.
La garsa irromp
amunt i avall
i amb xivarri
s’enfila al poll,
on hi té el niu.
Rebo la marinada al rostre
que em porta el mar.
Allí enllà, al nord
sempre l’ull majestàtic
del Tretzevents.
Callar i mirar,
aquest present tan just.
La soca
en el camp solitari,
no em plau.
Blau, blau,
babau.
Juny 2020
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *