Vencerem el Minotaure
Quin llast infinit arrosseguem
des de l’inici de les nostres paraules,
quina vergonya sofrim;
quina humiliació permanent!
i malgrat tot, alcem llibres,
escrivim cançons,
i ens empeltem de cultura,
mostrem allò que som
als nostres hereus
en un colpidor gest trencat
perseverant.
Dibuixem un permanent
somrís mutant en el rostre,
enganyem la mort
a recer del Llibre Vermell
i Rosalia,
des de la flor natural
a l’insaciable fam
creadora de la ment.
Tanquem els punys
premem l’aire que respirem,
i esperem el crit de Teseu
que ens meni
al laberint del Minotaure,
on -ara sí-
vencerà la civilització
per damunt de la barbàrie.
Per això ens mantenim drets.
Setembre 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!