Avui dijous, el poble basc està cridat a la vaga general. El resultat final és una incògnita i més en aquests temps que la informació arriba tan deformada; n’hi ha tanta i l’amassarem per totes bandes que esdevé quasi bé impossible discernir qui s’apropa més a la veritat objectiva.
Penso que l’Estat espanyol prossegueix la seva cursa imparable cap a l’abisme… La il·legalització d’ANB i PCTB és només la punta de l’iceberg del caràcter autoritari i contrari als drets i llibertats més elementals que practica l’aparell estatal espanyol. Catalunya s’ho mira de reüll, no fos cas…
“El 9 de març, res a decidir” pren encara més cos a Euskalerria. Allà, un sobiranista de pedra picada ja no podrà votar cap opció política que el defensi.
No hi ha temps per l’amor a Euskalerria; ni a bona part de l’Europa occidental. Ens debatem entre democràcies cada cop més febles i amb aparells estatals cada vegada més forts.
No hi ha temps per l’amor a Euskalerria. I la sento a dins com si fos el meu país. Perquè és temps de pau, de justícia i de llibertat. Però exercides pel poble, sota la tutela de les institucions democràticament escollides.
No hi ha temps per l’amor a Euskalerria és un cant a l’optimisme. Per a ells ja ha arribat el moment d’arremangar-se; per nosaltres, és un exemple de com hem d’enfocar la nostra òptica nacional.
I vull cantar a l’optimisme. Tenim un gran país i una gent prou madura per fer el salt.
El 9 de març no tenim res a decidir; a partir del dia 10, a Euskalerria però també al conjunt dels Països Catalans, comença el compte enrere.
Som-hi doncs i descordem-nos els botons dels punys de les camises.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!