L’article de Xavier Rubert de Ventós em serveix de molt per mirar de completar el que ahir intentava expressar (i d’altra banda el supera amb escreix infinit). Gràcies al blocaire Joan Vila m’he assabentat de l’article. Lúcid, optimista, diàfan. Recomano (tot i tenir ja més de deu anys) el llibre d’en Rubert Nacionalismos (1994). Transcric íntegrament l’article. Treballem l’optimisme. Ja hem creuat l’ecuador de la nostra crisi identitària. Estem preparant el país per a grans objectius.
Tot serà bonic i feliç” (i III). Xavier Rubert de Ventós
Com hem vist a propòsit del cas de Kosovo, som ara nosaltres -el perill que representem- allò que fonamenta l’acord dels grans partits espanyols i la seva opinió pública sobre la necessitat de transformar la llei electoral de manera que els partits nacionalistes ja no serveixin ni tan sols de torna en unes eleccions estatals. I que de moment ens mantingui condemnats al “vot útil”. Un vot, com ara hem vist, que per protegir-nos de la dreta madrilenya pot acabar abduït i instrumentat per la diguem-ne esquerra espanyola. He dit que aquest panorama té quelcom de bo. I voldria afegir encara que té quelcom de simptomàtic i d’esperançador.
ÉS BEN SABUT QUE QUAN un grup és poderós tendeix a defensar la veritat dels valors o principis en què es fonamenta. Per contra, quan el grup és minoritari té la propensió a defensar la llibertat i el pluralisme. Bona mostra d’això n’és la mateixa Església catòlica, que mentre va detenir el poder secular defensava la veritat revelada i es dedicava a la repressió o reeducació dels heretges que hi eren cecs. Ara, en canvi, quan no té ja aquella força, tot sovint apel·la a la llibertat (llibertat de consciència, de culte, del que sigui) que veu amenaçada pel secularisme dogmàtic i tendenciós dels poders terrenals que, segons Benet XVI, “atenten contra les autèntiques conquestes de la Il·lustració […], com són la llibertat de la fe i del seu exercici”.
L’ESGLÉSIA, DONCS, DESCOBREIX el pluralisme quan ha de navegar a contracorrent o l’oreig li ve de cara. I aquesta mateixa regla de tres jo crec que és aplicable als fenòmens molt més banals de què aquí tracto. Per exemple? Per exemple al fet que hagi estat a Catalunya -a Catalunya precisament- on s’ha manifestat per primer cop aquest nacional-liberalisme o nacional-radicalisme espanyol que representa el partit Ciutadans – Partido de la Ciudadanía i del qual Rosa Díez vol fer una rèplica. El fet és que des de les Corts de Cadis el nacionalisme espanyol va anar escorant-se a la dreta i esgrimint no ja la llibertat sinó la tradició, el solar patrio, la religió, la nostàlgia colonial i, més recentment, una immutable Constitució o una mena de democràcia consociativa que es van treure de la màniga per deslegitimar qualsevol proposta d’autodeterminació per molt que compleixi els estrictes requisits de la Declaració de Quebec (resposta àmpliament majoritària a una pregunta clarament formulada). Crec lògic i saludable que sigui a Catalunya on ha sorgit un partit declaradament espanyolista i alhora d’inspiració -o si més no de llenguatge- més liberal que carcamal, més irònic que doctrinari, i que trenca amb aquell “nacionalisme metodològic” consistent a “entendre i incorporar tàcitament els confins territorials dels Estats com a contenidors naturals dels fenòmens socials” (Wimmer). El discurs d’Albert Rivera i Francesc de Carreras és en aquest sentit esperançador.
ISABEL-CLARA SIMÓ HO HA EXPLICAT amb un bon exemple. No cal pas alegrar-se i saltar d’alegria -ve a dir- per la crisi d’Unió Valenciana i del blaverisme en general. “Si han fet crisi és perquè han deixat de fer falta: l’espanyolisme orgànic i potent s’ha berenat tot el País Valencià, i ja no necessita ni histèries al carrer ni catastrofistes d’espardenya”. Però si la Unió Valenciana ja no fa falta, Ciutadans sí que pot fer-nos encara algun servei. “Ciutadans -conclou- sí que fa falta i això és una boníssima notícia. El dia que ens somriguin paternalment i ens diguin que Verdaguer era estupend, ja pots cordar-te”. Sí, “tot serà més bonic i feliç” el dia que siguem independents i tinguem un bo i potent Partit dels Ciutadans com tenim un equip que es diu Espanyol: un qualificatiu que només té sentit si s’aplica a un equip fora d’Espanya. Tot plegat voldrà dir que la independència de Catalunya ha deixat de ser una manera de somiar truites o de fer volar coloms i s’haurà fet una eficaç nomenclatura. El que és ideològic haurà esdevingut lògic, el que és sentimental serà ja banal; el nostre missatge s’haurà naturalitzat i convertit en paisatge. Un paisatge ara per ara virtual però en el qual espero que puguin passejar-se els meus fills petits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!