L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

13 de març de 2011
General
0 comentaris

Tornar

Març de 2041

Alimentar l’ànima, sempre m’han dit. Cercar l’energia, la força universal, que faci fluir els corrents interns dins la matèria i renovar tots els circuïts, evitant-ne els nusos. El reiki s’ha implantat arreu. Hi ha un munt de tècniques que es treballen d’una manera professional i acceptades per la medicina oficial. Però jo vinc d’una sessió i sento el mateix pes al mig del pit. He arribat a casa després de passejar una estona per Barcelona. És una mena de ciutat fantasma plena de gent anònima, que caminen pels seus carrers com autòmats. Fa un parell d’anys que s’aplica de forma dràstica la restricció de trànsit i només hi circulen vehicles elèctrics dels serveis públics. Fins i tot se sent el piular de les caderneres. Els lledoners floreixen d’esma i les darreres adquisicions d’acàcies de gran volum no acaben d’arrelar

Ha fet un matí de març sufocant, rodó com el sol que enlluerna els ulls dels transeünts. Després de l’hivern sever, la primavera vol obrir-se pas abans no esclati l’estiu que darrerament sempre s’escampa intens durant sis mesos.

El món que ens ha quedat no és el que fa trenta anys imaginàveu. Les desigualtats persisteixen, els poderosos segueixen controlant els designis de la societat, el planeta pateix greus símptomes d’esgotament i els governs locals no són capaços de fer front a totes les carències socials, econòmiques i culturals dels seus pobles. La tecnologia ha acabat imposant la seva llei i ara l’home és incapaç de funcionar sense la seva ajuda, sense la seva presència, sense el seu alè metàl·lic.

Però alguna cosa ha canviat: el canvi energètic s’ha anat consolidant. Ja no es depèn del petroli, ni de l’energia nuclear. Molts països han modificat les seves institucions i es viu una autèntica revolució de la democràcia veritablement participativa. Però Europa ha deixat de ser important pel mercat. Ha esdevingut una mena de museu turístic dels darrers tres-cents anys i on els seus ciutadans d’origen, les seves llengües i els seus costums en són una part destacada.

I jo me’n sento molt integrat en aquest museu del no-res. Com si fos invisible al present, però una veu em diu que retorni al passat. Potser per això cerco de manera incansable un perquè i hi somio constantment. Si pogués tornar, encara que només fos per un moment, i observar la vida trenta anys enrere… Potser llavors comprendria els perquès que ara m’angoixen..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!