Després de la consulta participativa del 9N, tinc un vot per dipositar; un vot que s’ha forjat d’innombrables pensaments, d’històries personals familiars i col•lectives, de manifestacions recents i cops de porra llunyans, de defensa de la llengua i de convenciment que la justícia social és possible, de creença en una sanitat i escola públiques, gratuïtes i de qualitat; de considerar que un estat es troba al servei de la ciutadania i no a l’inrevés, d’un transport públic que permeti anar deixant enrere fums i frenades i puguin els arbres respirar, com els nostres malalts, i puguin beure una aigua de tots, gestionada sense mercantilismes .
Sóc conscient que el meu vot gaudeix del mateix valor que un que sigui radicalment contrari a tot allò que defenso o en faig lluita però això no em fa ser infeliç; ans al contrari, em permet creure que la igualtat existeix ni que sigui en certs instants de les nostres vides o en el moment anodí d’introduir el vot a l’urna.
Però aquesta vegada és diferent. La suma del meu vot a la resta ens farà viure un moment màgic i únic perquè bastirem l’inici d’un procés que ha de permetre el naixement d’un estat i, amb una mica de sort, de l’exercici d’una dignitat que com a ciutadans poques vegades hi hem pogut aspirar: a la constitució d’un parlament democràtic que hagi de permetre l’elaboració d’una nova llei comuna i participada per tota la ciutadania.
Sóc conscient però que uns altres possiblement votaran per seguir pertanyent a la comunitat autònoma catalana, una de les dissets que conformen el Regne d’Espanya; i donaran per bo que el seu estat, aquell qui l’hauria de protegir i defensar, tingui una visió territorial i fiscal de la gent que conformem Catalunya com si en fóssim súbdits. Potser ho faran perquè creuen defensar la seva identitat sense adonar-se que la identitat d’un mateix no la pot qüestionar ni una llei ni un rei (digues-nos-ho als catalans, valencians, illencs o als bascos o als gallecs o als bretons o als occitans per citar casos propers). O potser pensaran que les coses només es poden canviar: “Podemos y cambiaremos un estado monárquico (que cambia de rey sin consultar a sus gentes), con quinientos años de ejercicio del poder (con verdadera eficacia en el absolutismo, el imperialismo, el colonialismo, el fascismo… pero aún no ha sido capaz de pedir perdón ni desenterrar a sus muertos ), con un ejército profesional (de presupuesto 2014 de más de 5 mil millones de euros y que ha aumentado a lo largo del año en lugar de disminuir), descentralizado (pero que siempre decide él ).
I tot això sembla que Podemos i alguns amb iniciativa ho volen fer des de dins d’aquestes mateixes institucions; perquè no qüestionen aquest estat, en qüestionen únicament l’exercici del poder polític; Podemos és una altra forma de ser espanyol però res no canviarà.
Tinc un vot per tu, i no m’importa si el color és més blau, taronja o roig, vull un color inequívocament de canvi, que ens permeti viure dempeus i somiar en primaveres lliures. Però no tardis molt, si us plau, no abarateixis el somni ni el converteixis en puta mercaderia de baixa estopa i escassos guanys. Perquè llavors la meva mà, la de bona part del país prendrà un clavell i se t’endurà per sempre més de les nostres memòries. Un clavell, un clavell per tu. I com els portuguesos el 1974, sabrem sacsejar-nos del damunt aquest pes de la història que ens ofega i oprimeix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!