L’internauta que somiava el passat

Agost de 2040. Barcelona.

M’he despertat xop de suor, amb uns batecs de cor persistents i una sensació molt estranya dins meu. Sento com si, d’una sola tacada, hagués somiat tota la meva vida, com si aquest 23 d’agost de 2040 iniciés una nova existència. Estic sol; són les tres de la matinada i al carrer no se sent res.

He palpat la pantalla tàctil del meu comunicador; a banda de les revoltes civils al sud-oest asiàtic i de les mesures dràstiques adoptades a USA per afrontar la greu situació mediambiental que pateixen, no hi ha novetats. A Barcelona, demà, s’espera una temperatura màxima de 35 graus i una humitat relativa molt elevada. Tinc quaranta-cinc anys i d’aquí uns mesos entraré en el període de risc pel meu fetge, tal i com em van diagnosticar ara fa deu anys mitjançant l’estudi genètic exhaustiu al que em van sotmetre.

Analitzo les constants del meu son. Observo amb sorpresa com durant prop de dues hores he estat al nivell més alt en quasi totes les línies vitals. Demano un pronòstic al CPS (el meu centre privat de salut) que m’arriba en pocs segons. Conclouen que he patit un son de nivell 5; és a dir, de màxima vibració. Em fan preguntes. Intento recordar i escriure tot allò que puc. No és molt. Em demanen una imatge, una música i un frase. És aquí quan tot comença a desordenar-se dins del meu cervell…

El primer que em ve al cap és una música semblant a un vals; del que n’estic segur és del títol: “Suau”. En faig les primeres tonades però el programa no me la reconeix. Introdueixo la paraula: apareixen milions de possibilitats, destrio i finalment dono amb la cançó: la interpretava un cantautor anomenat Pi de la Serra (de finals del segle XX i principis d’aquest). El seu nom em sona però no l’identifico. Ràpidament m’apareix tot el seu historial, la seva imatge lacònica i la peça cantada en diversos arxius d’àudio. Però no trobo cap arxiu de vídeo en què se’l vegi interpretant la cançó.

Suau
com mocador de fil,
com un petó de nen,
brisa de maig,
com un xiuxiueig secret,
com avança la serp,
com cau la neu,
com carícia de vell.
Així és la teva pell.

Lluent
com un riure sincer,
com un mirall al sol,
diamant polit,
com l’aura vital,
com rastre de cargol,
lluerna de nit,
com un cometa errant.
Així és el teu encant

Calent
com el cos enfebrat,
com el cor d’un amant,
volcà encès
com el baf d’un cavall,
com el foc de Sant Joan,
vent del desert,
com un estadi ple.
Així és el teu alè.

Tranquil
com un racó de pau,
com l’arc de Sant Martí,
xiprer estirat,
com capvespre suís,
com el vent de garbí
movent el blat,
com paisatge pla.
Així és el teu mirar.

Malalt
com un poeta boig,
com arbre que no creix,
guerrer vençut,
com home empresonat,
com roda sense eix,
ocell perdut,
com algú que és ningú.
Així em trobo sense tu.

Suau com mocador de fil

Just escoltada la cançó he recordat part del somni. Hi apareixia un home d’uns quaranta anys. Remenava per entre la calaixera antiga familiar. I li ha aparegut entre els dits: un vell mocador blanc, descolorit, de fil, amb les vores bordades i una línea blavosa que dibuixava el quadrat perfecte d’un temps ja passat. L’home plorava mentre s’emportava el mocador al nas i l’ensumava amb insistència quasi malaltissa. 

Me n’adono que el consumisme els va fer acumular un munt d’objectes que després havien de llançar o bé oblidar en racons impertèrrits de les seves llars. Fa trenta anys, un mocador de fil ja era una rara avis de velletes tremoloses o d’infants immaculats. Era una peça massa perdurable pels temps que vivien.

M’apunto el pensament. Crec que hauré d’iniciar alguna mena de bloc personal. He reconegut l’home: era el meu pare i plorava pel record dels seus, de pares, quan, dins de la butxaca de la bata escolar, sempre hi trobava, planxat i net, el mocador de fil. Ell no havia estat capaç de posar-me’l, a la meva bata. Amb un de paper, n’hi havia prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!