L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

4 de setembre de 2013
General
0 comentaris

Seré injust amb tu, Merche Negro


Seré injust amb tu, Merche Negro, com penso que tu també ho has estat amb mi, amb nosaltres. I això que no ens coneixem a menys que l’atzar ens ho permeti. No parlo de la injustícia en majúscula que segueix exercint el seu pas marcial pel planeta, i per la qual crec que tots dos anem en el mateix bàndol. 

Però a força de ser políticament correcte, et diré que llegint el teu article, la teva prosa m’ha captivat des del primer instant.  Et confessaré un secret: estimo la llengua castellana perquè és bella i sonora i d’un gust penetrant que la fa distinta, agradable, impertorbable també.

 

Com també m’han captivat els teus ulls negres i els teus cabells llargs que pugnen per sortir de la teva imatge “social” i endinsar-se d’una manera natural en el racó de casa de qualsevol dels teus lectors. Són espanyols, madrilenys, potser d’orígens asturs; tan se val.

 

Admiro la teva franquesa en assegurar la teva comoditat (passió també) per la Barcelona cosmopolita que tots sentim. És difícil no caure dins de la seva teranyina, encara que observis o intueixis com l’aranya del seu rostre verdader avança de forma irremeiable cap a la teva ànima. Si t’arriba a picar, hauràs caigut als seus encants i mai més no et podràs oblidar d’ella i de la seva exquisida silueta. Abans deien que aquest efecte el produïa l’aigua de Canaletes… velles llegendes.

 

Has sabut copsar el moment polític present, que vivim amb cert entusiasme una part de la població. L’altra diuen que amb prou feines treballa o que els seus fills estan desnodrits. És una simplificació tan absurda com malèfica. En el fons, la resta de població segueix per la televisió el dia a dia que es viu a la resta de l’Estat, o de la vella Europa neoliberalitzada. I certament el viuen, el vivim amb horror.

 

Tan se val el procés! De fet, el problema majúscul el tenim uns amb els altres; hem deixat de parlar, de dialogar per comunicar-nos per les xarxes com animals engabiats. No seré jo qui ho critiqui: en sóc un ferm defensor com també de l’evolució de la Humanitat, malgrat tot.

 

És en aquest envat que te n’aprofites d’uns quants d’aquests diàlegs per titllar-los de “feixistes”. I sí, ho compares amb l’actuació del govern Rajoy, del seu ministre Wert i la resta. Però saps bé que això és fer trampa perquè no és el mateix una cosa d’una altra.

 

Com també critiques una editorial d’en Vicenç Partal on qüestiona el Premi Nacional de Cultura per a en Mendoza. I ho poses tot en el mateix sac, i ho sacseges i conclous que tot això són símptomes de feixisme. Imagina’t per un moment que el teu país (permet-m’ho) decideix donar el Premi Nacional de Literatura a un escriptor en llengua francesa… què diríeu? Quina polèmica es crearia? No creus que és injust?

 

Però, de fet, el que volia dir-te amb el títol no són pas tots aquests retrets. En el fons del teu article (que m’agrada molt) s’hi dibuixa un escenari on hi som tu, jo i tots els partidaris pel dret a decidir. I la resta silenciada, silenciosa però, és clar, present. Perquè saps que aquest procés, i també la Via Catalana, és per tothom, no exclou ningú i tothom és benvingut. És així i tu ho saps.

Sóc injust amb tu perquè partint d’una piulada i d’un article teu m’he permès escriure sobre la propera diada. És un costum que intento conservar, ara que els costums van de baixa. I perquè el moment segueix essent històric per Catalunya, per tu també.

 

Cordialment, 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!