L’internauta que somiava el passat

Veuràs un món en un canvi permanent, que flueix, com així ha de ser. Observaràs que els estels t’acompanyen i que els somnis segueixen existint, els teus i els meus, els dels dos, els de la resta. Sentiràs com l’esgarrifança que em recorre l’esquena se m’atura a l’estomac; és una sensació única, brillant, que dura uns pocs segons però que jo sento cada vegada que et veig.

Escolta la cançó dels U2. Parla de la vida sense tu, amb tu. És una paradoxa? Certament, com l’univers mateix.

Desembre de 2042

Avui he llegit aquestes quatre paraules. I ho he vist tan clar, tant com si el tingués aquí amb mi i m’ho pogués explicar ell amb les seves mateixes paraules, amb el seu català tan aferrat a l’antigor, amb els seus ulls clars i brillants i els seus llavis que dibuixen un somriure irònic. M’he adonat que segueix creient en ell, en la vida, en el desvetllar de la humanitat i, en conseqüència, en el pervindre de cadascú de nosaltres. Llavors em posa una nova cançó, Gravity, de Coldplay  que il·lumina el seu rostre i li serveix per explica la seva teoria de la ciència quàntica. S’arreplega a la butaca i inicia la rutina de fer-se una cigarreta.

 
El seu cor encara batega fort i la seva ment edifica grans construccions; abans de marxar em deixa feta una cigarreta. Sembla content perquè segueix estimant, continua pensant que val la pena viure ni tan sols pels instants en què la veu. I s’esfuma, com un autèntic viatger de l’espai.

I jo em quedo amb les seves sensacions, amb el seu aroma, amb la seva força. Amb ell, sense ell. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!