El meu pare va deixar escrit això, ara fa trenta anys, en un maig barceloní de 2011, ple noves esperances:
Hi ha moments que sembla que mai no hagi de passar res, que cada dia hagi de sortir el sol i la jornada s’hagi de desenvolupar amb normalitat angoixant; hi ha moments que tampoc no t’atreveixes a donar el pas o la petjada que has fet a penes es percep entre el tràfec quotidià.
I això es va repetint dia rere dia, setmana rere setmana, any rere any.
Però també hi ha instants on, no saps ben bé perquè, els fets s’acceleren, les sinèrgies se sumen, el anhels s’accentuen. Avui, vint de maig, ens trobem en un d’aquests moments màgics.
A Barcelona s’ha obert una escletxa pel sistema; amb la bona companyia de Madrid i d’altres ciutats i viles del país i de les realitats veïnes, s’ha conjugat el moment màgic, idoni, misteriós, causal… Possiblement serà només el primer dels intents. Però l’escletxa ja és oberta i l’àgora pública ha sorgit amb una força i una ètica brutals, desbordant per l’esquerra els clàssics valors caducs i revessant per la dreta els eterns controls intolerables.
Sóc feliç perquè bona part dels meus anhels, de les meves preocupacions, dels meus principis es troben recollits a l’àgora pública i a la llum del dia; també a la reclosa de la nit, quan les mantes, els termos, la vida segueix bullint a la via pública.
Sóc feliç perquè pocs dies abans vaig aconseguir donar les passes suficients per observar amb delit com la meva petjada resta aquí, damunt la sorra d’una platja majestuosa d’una Mediterrània sempre sorprenent,
Com quan després de molta conversa, de desigs amagats, de sentiments encoberts, les llengües s’ajunten i es produeix el contacte esperat, allò tan humit que res no pot superar, les olors es barregen, els pèls s’arrissen i la pell s’ofereix a tot allò que vingui de l’altre. Així és com Barcelona s’ha ofert als seus vianants. I m’agrada i em commou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!