L’internauta que somiava el passat

Porto molts mesos (en concret, des del gener de 2006 en què Mas i Zapatero acordaren un nou Estatut per Catalunya que tenia molt poc a veure amb el que va aprovar el Parlament el 30 de setembre de 2005) que espero i desespero. Des de la constitució de

la Plataforma

pel Dret a Decidir, de Sobirania i Progrés, els actes de l’empresariat català per un aeroport intercontinental, el d’Òmnium per la dignitat… I tanmateix no deixo d’escoltar el mateix de sempre i dirigit a les mateixes persones (als que nacionalment ja som conscients de les nostres limitacions constitucionals, legals, lingüístiques, fiscals, etc…) però la dinàmica política catalana no canvia de direcció. Ni tan sols, amb la més alta abstenció de tots els temps a casa nostra, amb un diferencial del 10% de més respecte a Espanya, sento a dir res que faci presagiar un canvi d’actitud; ni entre els que sempre han governat (PSC, CIU, PP) ni entre els qui s’han incorporat en els darrers anys (ERC, IC).

Perquè si bé durant els primers 15-20 anys de democràcia espanyola va semblar que la ciutadania catalana gaudia de poder de decisió propi, aquests darrers 10-15 anys hem constatat que les catalanes i els catalans som ciutadans de segona, en quasi tots els àmbits dels que depenem de Madrid. Fixeu-vos-hi:

–         Hi ha hagut governs a Madrid de tots els colors: majories absolutes del PSOE, del PP, majories relatives amb CIU, amb ERC. Sento no poder parlar dels amics i amigues del PSC: a Madrid són inexistents. Tots han aplicat les mateixes polítiques respecte a Catalunya: augment del dèficit fiscal, insuficient inversió en infraestructures, incompliment de la publicació de les balances fiscals; any rere any, setmana a setmana.

–         Negació de la pluralitat lingüística de l’Estat espanyol. Ja no parlo de la pluralitat nacional.

–         El cas del nou Estatut, exemple digne que sortirà en els llibres d’història de com es pot retallar legalment la voluntat d’un poble.

Al llarg d’aquest mesos de travessia pel desert va sorgir una eina entre moltes altres (que tinc entre els meus enllaços) que semblava prou original i atrevida: E-Criteri i que a més la sustentaven uns professionals que es trobaven fora de tot dubte pel seu catalanisme sense embuts. Vull esmentar especialment en Salvador Cardús.

Doncs bé, dins del seu Periscopi acaben de proposar fins a 5 idees força per tal d’encarar els propers desafiaments i reptes de la nostra nació. Us les resumeixo:

–         reforçament: noves iniciatives de millora nacional per l’ensenyament, la seguretat, la immigració, la comunicació…

–         reestructuració: evidencien la fragmentació de la societat civil sense cap estratègia de mínims comuna. Per tant, unir esforços. També cal repensar l’àmbit geogràfic d’actuació.

–         Independència: és imprescindible trencar certes servituds entre algunes entitats i els partits o governs. Massa ajuts oficials i subvencions fan que el discurs sigui el de sempre.

–         Redisseny: cal renovar el discurs de la societat civil adaptat als nous temps i llenguatges. No podem viure avui dia amb les ideologies dels anys setanta.

–         Replantejament: cal també l’ambició de transformar la societat i no només adaptar-s’hi. Moltes actituds de progrés són en realitat actituds reaccionàries.

I acaben amb aquesta afirmació:

     
Després d’un període en què els polítics han plantejat una batalla política amb Espanya i l’han perdut arreu del país, cal que la societat civil prengui el relleu i la iniciativa de país. Per fer-ho cal renovar-se, cal redefinir-se, independitzar-se i reforçar-se. Mirarem de fer el possible perquè sigui així.

Subscric al cent per cent les seves propostes. Però m’atreveixo a oferir les meves pròpies idees:

L’àmbit d’actuació cívica ha de ser el Principat (amb extensió quan calgui a

la Catalunya

Nord

i per qüestions culturals i comunicatives, a la resta de PPCC). Penso que cadascun dels països que formen part de l’antiga Confederació Catalano-Aragonesa té el seu propi camí a recórrer i que ho estan fent tan bé com poden. El futur col·lectiu de tots nosaltres passa en primer lloc per a què el Principat assoleixi el màxim grau d’emancipació nacional. Només així, amb un efecte dominó podrem convèncer a la resta de territoris.

Ha de sorgir d’aquesta societat civil una Supra Entitat conformada per entitats i ciutadania i liderada pel mestratge de persones públiques sense vincles amb cap partit polític, amb cap ideologia concreta, amb cap àmbit de poder que hagi estat contrari als nostres interessos, que impulsi l’aprovació de cinc o més punts bàsics de progrés per

la Nació

catalana i els quals, tots ells passin per crear o refermar al territori una estructura d’Estat. Per entendre’ns i amb tot el respecte cap a la seva persona: Josep A. Samaranch, no podria formar part d’aquest lideratge (no per vàlua -que la té- sinó per la seva trajectòria professional i de servir interessos moltes vegades contraris a Catalunya).

Aquesta entitat hauria de convocar al poble (mitjançant assemblees de manera presencial; mitjançant les noves tecnologies per tots aquells que ho desitgin) per explicar quins són aquests punts estratègics.

Al meu entendre, aquesta entitat ha de poder explicar a la ciutadania:

–         perquè som fiscalment i econòmicament discriminats

–         perquè som políticament discriminats

–         perquè som lingüísticament i culturalment (com a poble, cal remarcar-ho) discriminats

–         perquè som històricament discriminats

–         perquè som discriminats en tants i tants àmbits.

A la vegada que convèncer els indecisos hauria d’anar creant una xarxa de representació arreu del país.

Però és evident que no només ha de saber-ho explicar sinó que ha de proposar solucions per a què tots els partits polítics catalans s’hi avesin:

–         exigir de l’Estat la publicació de les balances fiscals, el compliment de l’Estatut (depèn de com quedi, és clar), el pagament de totes aquelles inversions no realitzades i les que s’hagin de realitzar, any rere any, setmana a setmana.

–         Exigir de l’Estat el reconeixement polític de Catalunya com a nació diferenciada dins de l’Estat espanyol. Caldria canviar

la Constitució

–         El reconeixement de la singularitat lingüística i cultural del nostre poble i la seva protecció i projecció internacionals (recordo que l’esport queda inclòs dins de la cultura i per tant caldria el reconeixement de les seleccions nacionals catalanes)

–         Allò de la memòria històrica cal ampliar-ho a més segles.

També, i com a mesures a emprendre per la societat civil, caldria treballar:

–         supòsits de desobediència civil en àmbits fiscals, polítics, culturals…

–         reforçament de l’ideari nacional català i de la seva història, plenament diferenciada de la castellana o espanyola.

–         Aprofundiment en la recerca d’institucions pròpies d’administració, de representació, de consell que s’apropin més a la manera de fer catalana.

Aquesta entitat ha d’exigir als partits polítics catalans que o bé subscriguin la defensa de totes o part de les qüestions que es consideren bàsiques pel nostre país o bé caldria crear una plataforma política que es presentés per ella mateixa a les eleccions. Cal molta valentia per tot això; i de molta gent disposada a dedicar-hi hores, discursos contraris amb mala fe. Però penso: és que potser no ho estan intentant des de l’altre bàndol de la nostra òptica i asseguren sense que se’ls hi caigui la cara de vergonya que a Catalunya es discrimina el castellà (per posar un exemple)? I fins i tot no han aconseguit representació parlamentària a casa nostra? Què potser dubteu que la majoria de la societat catalana no n’està tipa de sentir que els besavis, els avis, els pares i ara els nostres fills seguim amb la mateixa cançó?  I no reaccionem? Què hem d’esperar una nova sotragada (fins i tot militar perquè si més no així ens ho van anunciar) per sortir al carrer?

Properes conteses electorals:

–         de setembre 2007 a març 2008: eleccions a Corts espanyoles

–         fins a novembre de 2010: eleccions autonòmiques catalanes

–         cap a març 2012: eleccions a Corts espanyoles

–         fins a novembre de 2014: eleccions autonòmiques catalanes

Una data assenyalada al calendari de la immensa majoria de la ciutadania catalana:

11 de setembre de 2014.

A què espereu? A què esperem? A què sigui massa tard?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!