L’internauta que somiava el passat

Setembre de 2040.

Queden molt lluny aquells dies. La trobo a faltar però no lamento la seva absència. De fet, ni tan sols planyo la meva situació. La mar està en calma i això em permet també, contemplar el present amb serenor.

A la feina em van dispensar per dues setmanes. El meu estat anímic, deien, provocava estrés als meus companys. Em van passar un escàner emocional i quasi tots els paràmetres van saltar pels aires. Ho addueixo als meus somnis, però no els hi puc confessar. No m’entendrien, Avui, somiar és quasi una quimera. L’evolució actual de les tecnologies permet somiar despert, sentir sense palpar, visionar sense veure, olorar sense aroma…

He decidit anar a Cabo de Gata. És un dels darrers refugis ambientals del país veí. I hi porto somiant els darrers tres dies…

En un viatge de més de dotze hores, ell deixava anar els seus ulls per entre els paisatges que corrien a la contra del tren, amb desfici, de manera insolent. Era un camí que temps enrere els catalans ja havien pres; Jaume II intentà la conquesta d’Almeria però va desistir en ser traït pels castellans (any 1309).
El viatge tan llarg mostrava com Espanya havia desenvolupat una xarxa de transports radial amb visió única des de Madrid. Fa trenta anys, si volies anar en tren d’alta velocitat de Barcelona a Almeria havies de passar per Madrid…

Possiblement, l’home del somni era el meu pare. Sabia que un dia havia decidit viatjar fins a Cabo de Gata. Però en desoneixia el perquè. Vaig iniciar la recerca d’algun arxiu oblidat a la memòria vital del seu comunicador. No hi v aig trobar cap referència. Entre els arxius però, em va aparèixer una vella cançó: “quan ningú no em veu“, d’Alejandro Sanz. Certament, no gaudia d’un gran gust musical però em vaig quedar reflexionant si ell amagava alguna cosa, quan ningú no el veia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!