Benvolgut President: Em permeto enviar-vos una carta que faig pública en el meu bloc (és a dir, no passarà a la història; estigueu tranquil). En primer lloc, voldria felicitar-vos per la vostra tasca al capdavant del Barça. La gestió del club, en línies generals, ha estat impecable. La gestió econòmica, de màrqueting, la
Que Ernest Maragall és un dels darrers polítics de l’antiga escola és un fet irrefutable; que representa una de les darreres veus independents de la política nacional, n’és un altre. Cada vegada més, les veus independents han de cercar espais d’expressió propis, allunyats de l’estela dels partits i de tots els ressorts del poder associats
Que el 13-D ha estat un èxit clamorós, poca gent ho pot refutar amb arguments prou polits i endreçats; que les baralles posteriors són un fet totalment intranscendent pel devenir del moviment, penso que també és just d’expressar-se. Altra cosa són els intents dels polítics oficials de partits tradicionals d’intentar menysvalorar, menystenir, menysprear, humiliar i
Que el procés s’ha iniciat, quasi bé ningú no en dubta. Que el referèndum d’Arenys de Munt ha estat la culminació d’una de les fases prèvies d’aquest procés i, a la vegada, el preludi del que ha de venir, també. Fa un parell d’anys (i crec que fins fa un parell de mesos), molts articulistes,
Deia Salvador Espriu, allà pels anys quaranta: “A la vora del mar. Tenia una casa, el meu somni, a la vora del mar. Alta proa. Per lliures camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava. Els ulls sabientot el repòs i l’ordred’una petita pàtria.” La foscor i el terror del règim dictatorial
Acabo de publicar a la web d’El Periódico un relat en motiu del Concurs de relats que hi fan. Us l’ofereixo amb els meus millors desitjos per aquest 2009 que acabem d’encetar. LA TAULA La taula, parada amb les tovalles de lli que desprenen l’escalfor d’un planxat recent, les copes de vi i de cava
Només cal que miris els titulars d’avui al diari; o de demà; o de dilluns que ve… O de fa trenta anys enrere… En un exercici d’hemeroteca vanguardiana he cercat “finançament autonòmic”, des de l’any 1977 al 1980. I he elegit una de les 1370 pàgines trobades (la que il·lustra aquest post, del 9 d’agost
Siset, que no veus l’Espanya a on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! Prossegueixo amb la meva devoció cap al cantautor de Verges, aquest cop per intentar convèncer als qui em llegeixin de dues o tres idees claus que penso són importants en aquests propers mesos. La primera: tots
Sense que ens coneguem personalment, permet-me que et titlli d’amic. Els blocs de Vilaweb, la XBS i el mateix objectiu de país ens uneix en espais i complicitats que, potser mai podrem arribar a compartir amb d’altres persones que saludem mútuament tot sovint. Vivim temps convulsos per a la política nacional. Hi ha una confusió
Escolta com les gotes d’aigua s’escolen per entre els finestrals i inunden les minses escletxes de les rajoles de la teva balconada. Potser tens la sort de viure fora ciutat i puguis contemplar la tènue cortina líquida que s’exhibeix davant teu i omple els marges de renovada vida. Si ets capaç d’escoltar la pluja, de
Recupero un article que es va quedar al calaix, ara fa uns quants mesos. Però que, a cada minut que passa (pels qui comptin en minuts) esdevé més i més actual; no pas per la meva perícia, no; sinó per la poca traça dels nostres governants. Tot i que el mot potser no està de moda,
Assisteixo emmudit a l’espectacle vergonyant i vergonyós dels nostres polítics i dels gestors de la nostra cosa pública en l’afer què ens ocupa i ens preocupa com a país: un episodi de sequera que ja dura dos anys i que, si el Déu de la pluja no hi posa remei, ens portarà d’aquí a sis
L’article de Xavier Rubert de Ventós em serveix de molt per mirar de completar el que ahir intentava expressar (i d’altra banda el supera amb escreix infinit). Gràcies al blocaire Joan Vila m’he assabentat de l’article. Lúcid, optimista, diàfan. Recomano (tot i tenir ja més de deu anys) el llibre d’en Rubert Nacionalismos (1994). Transcric íntegrament
Anem fent camí. No sé qui s’ha pogut pensar que el PSC exigiria alguna cosa al PSOE a canvi de què més del 40% dels catalans hagin votat socialisme útil. Conec alguns independentistes que han exercit “aquest vot útil”. Respecte profund però a efectes nacionals, en els propers mesos molta gent es posarà les mans
A l’hora de fer una valoració de la jornada electoral, casualment he fet una mica de repàs entre els meus arxius i he trobat un antic escrit que vaig dirigir a Salvador Cardús, allà pels inicis del primer tripartit (gener de 2004). Lamento no disposar de l’article d’en Cardús al diari Avui (16 de gener