L’internauta que somiava el passat

A l’espera dels resultats de participació, avui m’agradarà fer una valoració del que hem viscut fins ara. Però més d’un 12 per cent de participació a les dues del migdia és ja un èxit aclaparador. Tenint en compte el pes de les ciutats i viles d’aquesta tercera tongada de consultes.

Aquesta setmana es presenta molt i molt interessant (incloent-hi el futbol). De moment, seguim amb un “a les urnes, catalans”.

Sabeu, els qui em llegiu, que porto més de dos anys assegurant que el procés s’ha iniciat. No vaig saber imaginar que el procés derivaria en una onada de consultes com la que estem vivint. Però penso que és la millor de les expressions: unir democràcia del poble i sobiranisme és la millor mostra que podem oferir a Europa i al món.
I voldria enviar un missatge d’optimisme perquè, sigui quin sigui el resultat, tant de participació com de vots afirmatius, els percentatges en els que ens movem conviden a la millor de les perspectives. Penseu que les persones que voten no arriben quasi mai al 60-65 per cent del cens. Això significa que més d’un quinze per cent dels censats al Principat tenen clara l’opció per la independència. Aquesta dada és inqüestionable, inapelable, consistent, forta, decisiva i, si em permeteu, concloent. Cert que falta molta i molta feina per arribar al conjunt de la ciutadania, per fer-los-hi veure que aquest país requereix amb urgència una estructura d’estat.
El que voldria transmetre avui és, a banda del missatge encoratjador que porten les consultes, un de més genèric, que ho ha de contenir tot: el de ser un país que camina, un país orgullós del seu passat i del seu present i il·lusionat pel seu futur.

Les nostres virtuts són diverses. Seré breu:

Un país que va perdre les seves llibertats en lluita contra el jacobinisme i es va alçar en armes per defensar legítimament les seves institucions i la seva (en termes d’avui) sobirania.
Un país que al segle XIX, sense possibilitat d’influència a la resta d’Europa es va posar a treballar i va ser l’impulsor de la revolució industrial al sud d’Europa.
Un país que va renéixer culturalment, com tants d’altres, amb el Romanticisme i va saber impulsar la seva llengua i la seva expressió cultural als més alts llindars de les expressions artístiques, incloent-hi el segle XX.
Un país que va saber conjugar la lluita obrera i la defensa de les seves institucions, una vegada més (amb tots els matisos que hi volgueu afegir) per lluitar contra el feixisme espanyol i alemany i que va pagar un alt preu en la figura simbòlica del seu President, afusellat.
Un país que contra la Dictadura militar espanyola va saber conservar tots els seus trets identitaris i va saber esperar el seu moment.
Un país que ara és model en molts aspectes però jo destacaria una vegada més la llengua. Crec que som avui en dia a Europa l’exemple més corprenador de com un poble ha sabut conservar la seva llengua contra prohibicions, matances i polítiques nefastes.

Per tot això, aquell que es digui sobiranista i expressi un missatge negatiu del nostre ésser no va per bon camí. Cal que unim veus i expressem amb contundència que:

TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!