L’internauta que somiava el passat

Vaig prendre un llibre entre les meves mans. Feia tres anys que no ho feia. Estava editat l’any 2021 i, per tant, duia a les seves pàgines, entres els seus plecs, quasi vint anys de vida.

Me l’havia regalat la meva mare, quan tot just començava a iniciar-me en el joc de l’amor. Parlava d’un home que havia perdut el destí i rememorava el passat a la recerca d’allò que el fes tornar al present. L’autor era de nacionalitat francesa d’origen algerià. I la novel·la, que era curta, de format conte, parava atenció en un amor de joventut del protagonista. La dona de qui estava enamorat es deia Mary i pagava amb la indiferència i l’oblit tots els gestos, tota els oferiments que, ridículs a cops, li oferia el protagonista.

Aquell llibre em va servir per oblidar-me de l’amor quasi infantil que em turmentava en aquella època.

En aquella Diada de Sant Jordi de 2041, amb tota probabilitat, el llibre més venut seria “La verdadera història d’un gripau encostipat”. Havia un ressorgiment de bona literatura però la ciutadania seguia consumint i devorant peces d’escassa qualitat, que oferien un munt de productes afegits a l’obra: música, jocs, perfils gratuïts a portals de la xarxa i un llarg etcètera.

Vaig tornar al llibre de la meva mare. En una de les escenes de la novel·la, el protagonista falsificava un document oficial per colar-se en una recepció de l’ambaixada tunisiana. Volia aconseguir que ella es fixés amb ell i la única manera era tocar el trombó dalt de l’escenari. Va convèncer al director del grup assegurant que l’ambaixador havia decidit que ell s’afegís a la festa i que s’iniciaria amb un “solo” del trombó. Efectivament, tot i que mai no havia bufat aquell instrument, va començar a fer-ho. L’estrèpit fou de tal magnitud que la recepció hagué d’interrompre’s i ell hagué de marxar abans no el detinguessin. Mentre tant, la seva enamorada, eixia d’una habitació després de menjar-se a petons amb un dels cambrers. I ni tan sols havia assistit a la demostració del seu pretendent,

Va ser llavors que em vaig adonar que aquella novel·la estava escrita en clau d’humor. Quan l’havia llegit per primera vegada tenia quinze anys i vaig interioritzar-lo tant que no me n’havia adonat.

Vaig somriure, vaig cercar un pel·lícula molt antiga de la meva filmografia i em vaig disposar a veure-la no sense abans comprar en línia “La verdadera història d’un gripau encostipat”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!