L’internauta que somiava el passat

Segueixo madurant la idea de votar en blanc o abstenir-me per les properes eleccions espanyoles. Res ni ningú arriben a sostreure’m aquesta convicció que mantinc des de les darreres eleccions municipals. Avui, el ex-President Pasqual Maragall ha acabat confirmant a través d’un article a La Vanguardia, idèntica intenció a la meva i –recordeu-m’ho- a la de l’ex-President del Parlament, Heribert Barrera. Alguna cosa passa. Són massa veus qualificades que clamen una rectificació urgent a les forces polítiques catalanes. L’abstenció a Catalunya superarà altre cop amb escreix l’espanyola. El fet diferencial català tornarà a sobresortir però, els nostres representants polítics reaccionaran? Fatalment, crec que no.

En Jaume Renyer demana avui que, per evitar una lectura de l’abstenció o vot en blanc interessada, caldria que les forces sobiranistes posessin damunt la taula del joc preelectoral la sobirania catalana, el dret a decidir. No ho faran! Incapaços de reaccionar, els aspirants a diputats per ERC somien (sí, somien) en poder decidir altre cop la reelecció de Zapatero com a President espanyol… I, així, retornar del pont aeri cada divendres amb un “guany més” per Catalunya… talment com CIU ha fet durant els darrers 25 anys. No s’adona ERC, no s’adona Carod que substituir CIU no volia dir repetir exactament la mateixa tàctica que no ha fet avançar el país durant les dues darreres dècades? He perdut l’esperança amb ERC. Ho reconec.

Per contra, els ciutadans catalans observen que la única aposta tàctica de futur és la d’en Maragall. L’únic cop de timó a la política catalana serà el de Maragall?

Doncs molt em temo que si no canvien les coses, sí. Les direccions, tant de CDC com d’ERC, estudien els efectes post-electorals amb l’objectiu posat en les properes eleccions “autonòmiques” (i dic autonòmiques perquè són exactament això; durant una colla d’anys m’he enganyat a mi mateix nomenant-les “nacionals”, val la pena seguir amb l’engany?). Artur Mas, amb el convenciment de guanyar i Josep Lluís Carod, amb la idea de vendre el realisme tàctic de l’independentisme casolà d’ERC, volen arribar al 2010 amb el cabàs ben ple de resultats, de beneficis pel país, d’una política decisiva a Madrid… Ara tocaria introduir una gran riallada, però ni em ve de gust.

Tots coneixeu en Miquel Sellarès. A Tribuna Catalana hi ha un enllaç sobre una intervenció seva en un canal local (penso que és Canal 25). Si us l’escolteu, penso que ni ell té la resposta a la nostra situació actual. La seva actitud és moderada (no exempta de radicalisme ben entès, però moderada a fi de comptes). Parla de tornar a fer un intent d’estendre la mà a Madrid…

Cal un gran cop de timó i que les regnes del destí de Catalunya passin ineludiblement pel dret a decidir com a premissa innegociable; també com a màxima expressió de la llibertat del nostre país. Tot el que no passi per això porta a la mort política de Catalunya, a més curt o llarg termini.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!