L’internauta que somiava el passat

Que Ernest Maragall és un dels darrers polítics de l’antiga escola és un fet irrefutable; que representa una de les darreres veus independents de la política nacional, n’és un altre. Cada vegada més, les veus independents han de cercar espais d’expressió propis, allunyats de l’estela dels partits i de tots els ressorts del poder associats als mateixos. I en el cas que dissonin de la sintonia oficial, mare meva! Esdevenen autèntics monstres contra la bona harmonia i bon saber fer dels aparells oficials. O es retrauen o esdevenen dissidents del missatge i de l’objectiu finals.

           
A banda d’aquesta primera anàlisi, n’hi ha una altra que afecta de ple la situació en la que es troba políticament el país.

No puc arribar a entendre com cap veu de l’articulisme,  també de tendència oficialista, no s’expressi deixant ben clar que els verdaders motius de la dissonància maragalliana no tenen a veure amb un pretesa expressió catalanista dins de l’aparell oficial del PSC-PSOE. El que expressa el Sr. Maragall no és més que l’altra cara de la moneda del conservadorisme  convergent i unionista que, sota la bandera del catalanisme, pretenen altre cop anestesiar la societat catalana amb l’exercici del poder més convenient als interessos dels grans poders de sempre.

El temor a un tercer tripartit, o a aventures sobiranistes, o a una verdadera política social i nacional, fa que els més arrenglerats amb els poders fàctics de sempre, piulin per deixar entreveure que l’expressió catalanista és la més assenyada, la més, sentimentalment parlant, lligada al país i al territori; tenen un mateix objectiu: continuar com fins ara, fent que res no canviï, obviant les realitats de la nació i deixant per una altra dècada allò que cada vegada és més evident: o avancem cap a un estat propi o esdevindrem la dissetena comunitat autònoma d’una Espanya en crisi. I no em refereixo al nombre de CA sinó a l’ordre d’importància en drets, riquesa, benestar social, atur, etc…

Prefereixo el nou catalanisme que pugui arribar a plantejar el President Montilla que el vell catalanisme de sempre: inoperant, inconsistent i temorós.

I deixo clar que no és una opinió de període pre-electoral, ni contra la figura, que respecto, d’Ernest Maragall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!