L’internauta que somiava el passat

Acabo de publicar a la web d’El Periódico un relat en motiu del Concurs de relats que hi fan. Us l’ofereixo amb els meus millors desitjos per aquest 2009 que acabem d’encetar.

LA TAULA

La taula, parada amb les tovalles de lli que desprenen l’escalfor d’un planxat recent, les copes de vi i de cava que dringuen silencioses, com soldats impertèrrits davant de l’imminent banquet, la vaixella de porcellana que perfila els seus motius nadalencs amb detalls platejats i que competeix en brillantor amb els jocs de coberts (d’ús exclusiu en diades assenyalades), l’aroma profund del brou reparador, els ramets de la sort que dictaran la dissort, el pessebre construït a força de dècades de compres modestes, amb les escorces i la molsa ara prohibides, amb la farina que simula neu, amb el pescador que va llençar la canya un Nadal del cinquanta-set (i encara pesca), la música d’una nadala de ritme propi i proper, i, de fons, unes passes que, des del menjador estant, se senten lentes, petites però encara atrafegades per la cuina. La vella Maria (o Joana o Serafina) es disposa a celebrar el darrer dia de Nadal envoltada d’una soledat de silencis tronadors, d’una escalfor que li gela les mans i amb una família que ja no fa fressa. Potser aquest darrer detall, la família que ja no fa fressa, és el que més la commou, a la vella Maria (o Joana o Serafina). Perquè ni que sigui per obviar la seva no presència, o també les absències justificades, ha volgut dinar tota sola envoltada de les tovalles de lli, de les copes de vi i de cava, de la vaixella i la coberteria de festa i del brou que la seva mare li havia ensenyat a cuinar. Per darrer any però també per sempre. Bon Nadal!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!