Segueixo afirmant que el catalanisme polític va morir el gener de 2006. (ho deia fa un any i mig en un article al diari digital e-notícies). El certificat de defunció el va signar Artur Mas davant el president del Govern espanyol pactant-hi la presidència de
la Generalitat.
I
a canvi de què? A canvi del text legal que ens havia de governar durant una colla d’anys i que havia rebut el recolzament majoritari del Parlament. Va ser just en aquell moment que el sobiranisme prengué el relleu al catalanisme tradicional.
I el sobiranisme, el proper dia 1 de desembre, es posarà al capdavant de la protesta ciutadana contra el desgavell ferroviari. Cap més força política, social, cívica ha estat capaç de treure la gent al carrer. Fins i tot, i n’estava molt interessat, una de les entitats que s’ha mostrat més crítica (com molt bé informa Vilaweb)
l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), ha decidit de desvincular-se de la manifestació de
la Plataforma
pel Dret de Decidir. En declaracions fetes a VilaWeb, el president de
la PTP
, Ricard Riol, ha dit que la convocatòria estava massa polititzada i que no feia autocrítica, en el sentit que des de Catalunya no s’ha reclamat a Madrid que es millori i s’adeqüi el servei de rodalia i de trens de mitjana i de llarga distància amb la mateixa contundència amb què s’ha demanat l’arribada del TGV a Barcelona. Riol ha dit que
la PTP
treballa des de fa temps, amb la col·laboració amb sindicats, entitats veïnals i associacions de consumidors, en l’elaboració d’un manifest per fer propostes concretes, que aviat presentaran públicament.
És així com respon l’esquerra tradicional a una crida a manifestar-se per una causa tan propera als ciutadans? I què faran els sindicats majoritaris? I la resta de forces cíviques desvinculades de la lluita nacional?
Entenc que l’esquerra tradicional (exmilitants del PSUC, anarquistes, socialistes, comunistes…) estigui decebuda amb la realitat que els envolta, han renunciat a tantes coses, a tants ideals que no creuen ni en ells mateixos; molt menys en el seu país. Ells i elles, que s’han omplert la boca parlant d’igualtat, de llibertat, de drets de les persones, ara són incapaços de donar un simple gir a la seva ment i obrir-se a la gran batalla col·lectiva que ha de significar la consecució d’un estat propi.
Perquè tots vam sortir al carrer a cridar contra la guerra. Però jo li preguntaria a Ricard Riol (president del PTP) si aquell no era un crit també polititzat. O és que l’esquerra tradicional només sap manifestar-se ja contra la dreta representada pel PP? No serà que rere l’alarit amaga les seves vergonyes?
Perquè, deixem-nos de punyetes d’una vegada; quines diferències teòriques hi ha entre la política practicada per una socialdemocràcia i la d’una dreta liberal? Certament, el cas espanyol és digne d’estudi. Però si fixem l’objectiu en Catalunya: a efectes pràctics, quina diferència hi trobem entre un govern Pp i un de PSOE?
Deixant de banda la lluita mediambiental, a l’esquerra tradicional d’aquest país li sobren les mànigues pertot. Se li ha acabat la força i vagareja per entre els ressorts del poder i de la resignació.
Encara però, hi sou a temps. Fins i tot, per assistir l’1 de desembre a una manifestació de lluita, per la llibertat, la dignitat, la igualtat del país… i dels seus ciutadans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. La suposada gent d’esquerra vinculada a partits espanyols només sap donar guerra quan hi ha govern del PP a Madrid. Molt encertat també el comentari sobre la pena de mort que Artur Mas inflingí al catalanisme polític. Visca la terra!
Allò veritablement revolucionari és lluitar per un Estat propi. Majoritariament, i de forma natural, les majors reivindicacions vindran de l’esquerra, sobretot al País Valencià, però cal ajuntar totes les forces per un canvi d’estructura, per quelcom que seria revolucionari ací i ara, o siga, un Estat propi.