L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

10 de novembre de 2007
4 comentaris

LA MANIFESTACIÓ DE L?Ú DE DESEMBRE. El sobiranisme pren el relleu a l?esquerra tradicional

Segueixo afirmant que el catalanisme polític va morir el gener de 2006. (ho deia fa un any i mig en un article al diari digital e-notícies). El certificat de defunció el va signar Artur Mas davant el president del Govern espanyol pactant-hi la presidència de

la Generalitat.

I

a canvi de què? A canvi del text legal que ens havia de governar durant una colla d’anys i que havia rebut el recolzament majoritari del Parlament. Va ser just en aquell moment que el sobiranisme prengué el relleu al catalanisme tradicional.

I el sobiranisme, el proper dia 1 de desembre, es posarà al capdavant de la protesta ciutadana contra el desgavell ferroviari. Cap més força política, social, cívica ha estat capaç de treure la gent al carrer. Fins i tot, i n’estava molt interessat, una de les entitats que s’ha mostrat més crítica (com molt bé informa Vilaweb)

                                       

 l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP), ha decidit de desvincular-se de la manifestació de

la Plataforma

pel Dret de Decidir. En declaracions fetes a VilaWeb, el president de

la PTP

, Ricard Riol, ha dit que la convocatòria estava massa polititzada i que no feia autocrítica, en el sentit que des de Catalunya no s’ha reclamat a Madrid que es millori i s’adeqüi el servei de rodalia i de trens de mitjana i de llarga distància amb la mateixa contundència amb què s’ha demanat l’arribada del TGV a Barcelona. Riol ha dit que

la PTP

treballa des de fa temps, amb la col·laboració amb sindicats, entitats veïnals i associacions de consumidors, en l’elaboració d’un manifest per fer propostes concretes, que aviat presentaran públicament.

 

 

És així com respon l’esquerra tradicional a una crida a manifestar-se per una causa tan propera als ciutadans? I què faran els sindicats majoritaris? I la resta de forces cíviques desvinculades de la lluita nacional?

Entenc que l’esquerra tradicional (exmilitants del PSUC, anarquistes, socialistes, comunistes…) estigui decebuda amb la realitat que els envolta, han renunciat a tantes coses, a tants ideals que no creuen ni en ells mateixos; molt menys en el seu país. Ells i elles, que s’han omplert la boca parlant d’igualtat, de llibertat, de drets de les persones, ara són incapaços de donar un simple gir a la seva ment i obrir-se a la gran batalla col·lectiva que ha de significar la consecució d’un estat propi.

Perquè tots vam sortir al carrer a cridar contra la guerra. Però jo li preguntaria a Ricard Riol (president del PTP) si aquell no era un crit també polititzat. O és que l’esquerra tradicional només sap manifestar-se ja contra la dreta representada pel PP? No serà que rere l’alarit amaga les seves vergonyes?  

 

Perquè, deixem-nos de punyetes d’una vegada; quines diferències teòriques hi ha entre la política practicada per una socialdemocràcia i la d’una dreta liberal? Certament, el cas espanyol és digne d’estudi. Però si fixem l’objectiu en Catalunya: a efectes pràctics, quina diferència hi trobem entre un govern Pp i un de PSOE?

 

Deixant de banda la lluita mediambiental, a l’esquerra tradicional d’aquest país li sobren les mànigues pertot. Se li ha acabat la força i vagareja per entre els ressorts del poder i de la resignació.

Encara però, hi sou a temps. Fins i tot, per assistir l’1 de desembre a una manifestació de lluita, per la llibertat, la dignitat, la igualtat del país… i dels seus ciutadans.

 

 

 

 

  1. El més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. La suposada gent d’esquerra vinculada a partits espanyols només sap donar guerra quan hi ha govern del PP a Madrid. Molt encertat també el comentari sobre la pena de mort que Artur Mas inflingí al catalanisme polític. Visca la terra!

  2. Allò veritablement revolucionari és lluitar per un Estat propi. Majoritariament, i de forma natural, les majors reivindicacions vindran de l’esquerra, sobretot al País Valencià, però cal ajuntar totes les forces per un canvi d’estructura, per quelcom que seria revolucionari ací i ara, o siga, un Estat propi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!