L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

3 de febrer de 2008
1 comentari

Jaume I i el Casal de Barcelona: de pel?lícula.

Em vull afegir, encara que sigui a darrera hora, a la invitació feta per en Vicent Partal de la commemoració dels 800 anys de naixement del bon Rei en Jaume. Sorprèn, pels qui vivim al Principat, l’escassa ressonància que aquesta data ha tingut entre nosaltres i per contra, la rellevància que té entre mallorquins i valencians.

                                                           

Per diverses raons –no professionals- he analitzat amb deteniment la figura del bon rei en Jaume, del seu fill Pere i, sobretot del seu nét Jaume II (regnà des de 1291 a 1327; amb una obra de govern de 36 anys que culminà la part més tosca de l’obra del seu avi).

Potser Jaume II és qui més s’apropa a la llegendària (ja llavors) ombra del seu avi el Conqueridor. M’inquieta que fins ara s’hagi escrit tan poc sobre els reis del Casal de Barcelona. I que la gent del carrer en sàpiga tan poca cosa… Per això desitjo que aquest any 2008 tot just encetat, dignifiqui i redimensioni la figura mítica del rei en Jaume però per damunt de tot inauguri una revisió en profunditat del conjunt de reis i comtes del Casal de Barcelona… Jaume I no deixa de ser un dels darrers descendents de la branca reial catalana. Els primer comte de Barcelona correspon a l’any 800… Per tant, Jaume I neix 400 anys després… I el darrer comte de Barcelona tot just mor sense descendència 130 anys després de la mort de Jaume I…

 

Per mi, des d’una visió estrictament catalana, Jaume I va girar cap al sud la tradicional tendència catalana de cercar l’aliança del nord. El Tractat de Corbeil defineix clarament aquesta nova visió: assegura la independència de Catalunya i promet no influir en els avatars posteriors dels germans occitans. Qüestió que no per més criticada, la trobo personalment encertada. Possiblement, si el Casal de Barcelona hagués prosseguit en el seu intent d’encapçalar la rebel·lió occitana contra l’ingerència franca hagués constituït, en cas de victòria, un sol regnat presidit pel gegantí Canigó… Però va preferir crear-ne de nous a València, Mallorca…

 

Però la missió natural de Catalunya, si em permeteu aprofundir en les meves conviccions acientífiques, és una obra conjunta amb l’Occitània. València, Mallorca, germans de llengua i de cultura, políticament són tan lliures de decidir com nosaltres. I potser és ara quan ens hem d’adonar d’aquesta realitat.

 

Un cop dit això, que em calia, em deleixo perquè una productora cinematogràfica agafi el repte de retratar una part d’aquesta història…

 

  1. Podria escriure’n un llibre. Però per a què?
    Sols dir-te que Perpinyà també ho ha commemorat. Tampoc Occitània és avui en dia res. I el Principat,a poc que se’n descuidem pot esdevenir-ne. El que més al·lucina de tot és la incapacitat mental dels prinipaatins a pensar en termes d’Estat. Malgrat tot l’españolisme de valencians, illencs, aquests en qüestions de marcar territori donem cent i una voltes. Sí amb el PP, amb el Psociates, etc. Ja ni et conte el andorrans, que són els nostres mestres.
    La pel·li ja l’està fent el Camps. Serà una moniatada, però crea un imaginari col·lectiu putapènic, però,  l’hi crea.

    Avui, helàs, s’ha fet més consciència independentista, a Palma i a València, des dels governs regionals que en tota la legislatura del Tripartit a Barna. La vidda sempre fluix entre els badalls de la capsa del poder.
    Cordialment. 

Respon a josepblesa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!