L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

1 de novembre de 2007
1 comentari

Independentistes, autonomistes, unionistes…

Un 20% de la ciutadania catalana es decanta per la independència. La xifra, doncs, de població total arriba al milió quatre-centes mil persones (inclou nens, nenes, pares, mares, avis, tiets i tietes).

Hi ha, fent números grossos, un 35% que es mantindria com a comunitat autònoma i un altre 35% que li agradaria ser un estat federat amb Espanya. Dos milions quatre-cents per a cadascuna de les darreres dues opcions. Per últim, resta un 10% (uns 700.000 catalans) que, o bé es decanten per una Catalunya espanyola o bé per passar de tot.

 

 

 

I què passa a la política catalana actual?

Per una banda, el 35% de federalistes tenen un representant polític (una mica esquifit de fons i de forma) amb el PSC i part d’IC. Són els que ostenten el poder representatiu de quasi tot el país.

Els autonomistes poden encabir-se en múltiples opcions difícils ara de valorar. Els independentistes tenen una única opció clara de representació: o ERC o àmbits més minoritaris.

Per últim –i és aquí on em vull fixar en la meva modesta anàlisi- el 10% (per ser generosos) d’unionistes tenen dos partits actualment al Parlament. Però es troben tan mobilitzats que sembla que es multipliquin. Gaudeixen (sobretot els del PP) d’una constant presència als mitjans i, és clar, per molt que ho evitem, la seva sola presència a la vida social, cultural i política, provoca a vegades que la gent els mostri la seva “disconformitat”. No ho dubteu: és una part important de la seva tàctica. Viuen d’això, se n’alimenten cada vegada amb més afició. I quan més els cridem, més aprofundiran en el discurs que som intolerants, contraris a la democràcia, agressius…

Amics i amigues, no guanyem res cridant només contra el PP, contra Ciudadanos. Els que ens hem de mobilitzar som nosaltres: el milió d’independentistes i tots aquells que s’hi vulguin afegir (autonomistes porucs o federalistes honestos).

 

 

 

Però observo atònit com l’autoestima d’aquest país es troba tan malmesa que fins i tot em costa trobar entre independentistes de tota la vida, una engruna d’esperança pels propers anys. I ho tenim tan a prop!

M’he deixat un partit de forma expressa: és aquell que aglutina independentistes, autonomistes, federalistes i si pogués, unionistes. Tot per recuperar el poder. Les idees i els valors estan de baixa, però això no vol dir que la gent sigui incapaç de separar el gra de la palla. Aquest partit podria arribar a tenir grans virtut en un país “normal”, amb un estat que el representés; mentre això no passi, CIU (o CDC, com vulgueu) ha de fer un pas ideològic decisiu cap a la incorporació al procés per la independència; no de manera individual com fan nombrosos militants seus, sinó com a partit, com a moviment, com a pal de paller polític del futur estat català.

 

 

 

Tristament observarem però com el 20 de novembre, Mas farà una decidida defensa de l’autonomisme, mirant de aglutinar aquest 35% que deia a l’inici, amb una tímida obertura cap al sobiranisme. Res de nou.  Abocats (si un cop de timó no ho impedeix) a la sociovergència que s’apropa. I que (n’estic convençut) està pactada altre cop amb Zapatero a partir de mitjans de març de 2008. Per això insisteixo tant en la mobilització. Cal il·lusionar-se, cal recuperar l’esperit dels anys 80 quan amb el cap ben alt deiem “Som una nació”. Ara, a més de ser-ho, hem d’exercir-ne.

 

 

 

 

  1. L’actitud de CiU no es mes que una estratègia, pensen que com mes ample sigui el ventall de possibilitats, mes gran serà el nombre de votants. però això també pot fer que no et votin pel mateix motiu. Jo m’estimo mes una opció que sigui mes concreta en el seu discurs. Els independentistes, ara per ara, ens agradi o no, som una minoria, i el que em de fer es ampliar el nombre de gent que opti per aquesta opció. Aquest es l’únic camí per arribar-hi. En tot aquest ventall de possibilitats que apuntes, t’hi deixes els indiferents, que jo diria que son la majoria. Aquests nomes es mobilitzen quan les coses van malament, i voten un partit o una opció perquè la imatge que dóna i la propaganda que fa, el convenç i el deixaran de votar perquè la seva vida diària es veu alterada per problemes com el mal funcionament de les infraestructures, pèrdua de poder adquisitiu, atur, escàndols per corrupció, etc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!