L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

8 de setembre de 2010
General
0 comentaris

I era tan real…

Serenament, venia a mi. I se n’anava. Ho fitava tot amb aquells ulls bellugadissos, un xic petits, del tot oberts, foscos i melosos, dolços i endurits.

La seva mà, de dits llargs, s’insinuava com si fos la d’una ballarina, amb moviments suaus, pausats, lleugers. Moria per ella. I tanmateix no era capaç d’aixecar-se, de parlar amb ella.

El seu cos, exuberant, de pits tendres i sinuosos, avançava per entre la filera de xiprers; un darrere l’altre, aquells arbres no podien contenir l’albirada de la seva bellesa i s’inclinaven amb delicadesa al seu pas. Els seus malucs prominents seguien la lletra d’una cançó no escoltada. Moria per ella.

La brisa tardorenca amoixava els seus cabells, no massa llargs, tampoc curts. S’ho deixava fer, sabedora que aquella música inexistent també enaltia la sensualitat del seu rostre, mig amagat per l’ombra del capvespre, ocult pels seus pensaments enigmàtics.

Moria.

 

Em vaig despertar. No la coneixia. I tot i així ho hagués donat tot per ensumar la seva olor, per sentir la seva pell, per provar el seu gust. Probablement, era un altre dels somnis del passat. Amb tota seguretat, aquella dona havia existit en la ment o en la realitat d’un dels meus avantpassats.

 

Quants desigs esdevenien somnis, quantes paraules restaven ocultes a les ones del verb, quantes carícies es transformaven en punys aferrats per la por

 

Avui no he acudit a la pantalla tàctil. He preferit recrear-la i deixà anar la imaginació per a què el meu cos pogués sentir tot allò que la memòria em permetia recordar. I era tan real…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!