L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

29 d'agost de 2007
0 comentaris

Excuses pel temps passat

A tots aquells i aquelles que em llegiu (hi sou?), per pocs que sigueu, us haig de demanar disculpes per no haver introduït res de nou al meu bloc. He estat refent un camí (particular i entranyable) que m’ha entretingut vora mig estiu. És un camí figurat (s’entén); sinó no tindria cap transcendència. Però en el que hi tinc dipositades moltes esperances i a la vegada he fruït passejant-m’hi, tornant enrere, desviant-me i, a la fi, arribant a lloc després de més de cinc anys de treball i dedicació . 

 

 

Mentre patia perquè l’estiu se m’anava de les mans, com el grapat de sorra fina de qualsevol platja que se t’escola entre els dits, vaig poder contemplar  una posta de sol incommensurable: la d’en Lluís Maria. Xirinacs va provocar en el meu estat d’ànim un trencament de color taronja tènue que, a mesura que prenia consciència, adquiria tonalitats més groguenques i esdevenia roig intens. La mort de Xirinacs és l’inici d’un nou despertar; col·lectiu i personal. 

 

 

També he passejat vora de la mar i he mullat els meus peus amb la sensació que la Mediterrània esdevindrà de nou el centre del món. El missatge universal dels catalans encara està pendent de ser escoltat. Potser serà un darrer alarit d’un poble massa acomodat però alguna cosa em diu que commourà  a més d’un. Massa coincidències en un mateix temps i espai: talls de subministrament elèctric, cues a les autopistes, trens que no van (ni venen), aeroports sobresaturats… I dades econòmiques que indiquen que la davallada catalana va de veres.

 

 

Sembla que l’assumpte de la sobirania de Catalunya es passeja per les taules dels consells de redacció de diaris, de mitjans audiovisuals i de comunicació en general i ningú no sap com tapar-ho, com deixar el cartipàs (cada cop més i més gruixut) dins del calaix dels mals endreços. Deu fer por als poderosos despertar la consciència col·lectiva d’un poble vençut i que arribi a expressar la Veritat de la seva existència. Com aquell pare que ha sotmès el fill a una repressió absoluta i tem el dia que el fill, major d’edat, se li rebel·la.

 

 

I sí, és la notícia d’avui de la plataforma que impulsen López Bofill i Alfons López Tena la que m’ha animat a escriure. Per cert, dos López al capdavant… Aquesta és la Catalunya d’avui i la que ens farà ser lliures; no la de la puresa (el món és una impuresa manifesta) i la inamovibilitat de les coses…


Sols demano als intel·lectuals, catedràtics, professors, artistes, especialistes que es plantegin afegir-s’hi que hi ha molta feina a fer, moltes coses a discutir; però que l’objectiu és tan gran, tan majestuós que no s’hi valen discussions supèrflues, lluites de poder (i menys de partit); que un cop aconseguida la creació d’un estat propi hi haurà lloc per tots i totes. La fortalesa de ser estat ens farà créixer, com a poble i com a persones.

 

 

Per últim, afegir-me a l’enllaç disponible a YouTube de la campanya “El món ha de saber-ho” iniciada per Xavier Mir al seu bloc sobre el cas de l’Èric Bertran.


Excuses pel temps passat; ja no són necessàries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!