L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

6 de febrer de 2011
General
3 comentaris

En el cor d’El Caire

Era nascuda a El Caire. Els seus ulls negres, la pell d’una finesa extraordinària i bruna com una nit de lluna plena, els gestos de cadències mil·lenàries… Havia nascut un dia de novembre de 2011. Era deu anys més jove que jo però la seva extremada prudència en mesurar les paraules, els moviments lents, uns somriures sincers i els silencis eterns la feien més gran als meus ulls d’europeu condemnat a la desaparició.


Vaig anar al centre sufista perquè, resseguint les passes del meu pare, m’havia trobat amb uns fets que l’havien amoïnat. Les revoltes al nord d’àfrica d’inicis de 2011 havien alterat les consciències de les “grans” democràcies occidentals i el meu pare havia obert un parell d’arxius sobre la qüestió.

El centre era un gran aparador de la filosofia sufí que en els darrers decennis havia crescut arreu del món i havia desenvolupat noves teories a favor de la unitat amb Déu. Milers de seguidors participaven de les activitats del centre i ella, Amunet, n’era una. Practicava la dansa sufí i exercia de professora d’una bona colla de grups.

La seva mare l’havia concebut vora de la Plaça de Tahrir mentre el seu pare participava de les protestes als carrers d’El Caire. M’ho explicava mentre s’aixugava unes gotes de suor del front. Acabava de donar una classe i encara duia la túnica blanca ampla.

– Vaig ser concebuda amb la revolució – em va reiterar amb una lleugera mirada de tendresa.

-Una revolució que canvià Egipte – li vaig inquirir.

Ja n’havíem parlat una altra vegada i tots dos sabíem que les revolucions al carrer d’aquell any només serviren per canviar de mans el poder polític: passar d’uns governants eternitzats en el poder al servei dels interessos occidentals, per uns altres que s’havien de rentar la cara prèviament a través de les urnes i que el fervor democràtic i de llibertat no els prìvà de la perversió dels seus ideals. Però Egipte va canviar; i Tunísia i uns quants pobles més.

Amunet em mirà i em demanà que l’acompanyés a l’aula perquè havia deixat l’àudio sonant. Només entrar em vaig embriagar amb aquella atmosfera. Amb els darrers raigs de llum de la tarda, les persianes mig baixades i les notes insistents d’aquella música em vaig deixar seduir per les senzilles passes de ball que ella inicià i que jo vaig insistir per a què prosseguís.

La pràctica del ball és una nova mena de religió – em va dir molt fluix. -Fa l’esperit més fort i l’ànima s’allibera. Mentre l’abraçava vaig pensar en ella, en la bella dama que havia perdut. I no era pas la saviesa mil·lenària de Panniker, ni la dona que vaig estar a punt de veure darrere meu a YOURDREAM. Mentre la seva llengua resseguia els plecs dels meus llavis i els seus dits s’endinsaven per separar els botons dels traus i abaixar cremalleres, vaig comprovar que sota la túnica no duia res. Tampoc calia treure-li, n’hi havia prou amb subjectar-la amb suavitat per la cintura i deixar fer.

Fent l’amor alliberes el ruh – em va gemegar.

Amunet, en realitat, era filla d’un oficial de Mubarak que va violar la seva mare mentre el seu pare aixecava barricades a la Plaça. Nàsser va ser un dels que va morir al carrer. Quan Sara va saber-ho, un cop fets els vint anys, va fugir d’El Caire. I no hi havia tornat. Sentia que El Caire havia deixat d’existir. Però el seu cor, em deien els batecs que notava al meu pit mentre augmentava el ritme dels seus espasmes, era encara allà.

??

?

  1. Si bé la bombolla dels booms demogràfics clàssics en un país o regió provocats pels hàbits i tradicions culturals en un època de bonança i que l’activitat economica i el mercat laboral del moment no pot absorbir de sobte, han estat la font de la necessitats de canvis en les societats tecnològics, culturals i morals. I la font del desenvolupament alhora dels darrers i principals imperis tradicionals davant la necessitat d’illes superpoblades com l’imperi Britànic o el Japó.

    És pot dir que la revolució francesa va ser un moment de màxima expressió d’una bombolla del boom demogràfic en temps de bonança que va esclatar per l’incapacitat de l’economia francesa i el mercat d’aleshores d’absorbir de sobte i cobrir les necessitats d’aquest creiximent demogràfic provocant bosses socials de fam, gana i misèria com a motors de les revolucions.

    I també que a rei decapitat, emperador nou -a rei mort, emperador post-, que és on va desembocar la revolució francesa en Napoleó com a gran estadísta que sabia que l’única sortida era escampar la revolució amb la guerra, el control militar i l’invasió d’altre països per satisfer les necessitats de la població.

    Pot ser els ha fet falta arribar fins la V República de Charles de Gaulle per a donar-se que Napoleó havera tingut una jubilació més digna en un sistema democràtic quan la gent és va cansar d’una determinada mena de govern o aquest govern no és menester per que s’ha mort -d’èxit-.

    Però la veritable revolució en els estats democràtics occidentals no ha estat la presa de la Bastilla, si més no la presa de la ‘pastilla’, la píndola anticonceptiva o tecnologies versemblants, que han facilitat l’alliberament de la dona i de la familia.

    Fins i tot l’èxit de la revolúció comunista a Xina per a sobreviure i poder donar la suficient cobertura als seu súbdits per desenvolupar-se està bassat en el control demogràtic i tindre que limitar a un fill per familia per estabilitzar el creiximent demogràfic.

    En els estats on per  hàbits o tradició cultural com Marroc o Equador, necessiten canvis culturals i socials encara per evitar la bombolla d’explosions demogràfiques on de la transició espanyola ençà han duplicat la població i la seva economia i mercat laboral s’ha vist de sobte en dificultats per absorbir-la de sobte. Que si a l’Estat espanyol havera estat el mateix hàbit i comportament avui seriem 70 mil.lions d’habitants i moltissim més aturats.

    Els països amb hàbits o tradicions culturals tradicionals com els mussulmans tendents a les bombolles de booms demogràfiques en temps de bonança pot ser necessiten aquets canvis tecnologics, socials, morals, culturals i institucions democràtiques que ho faciliten per a desenvolupar-se i les subvencions sovint el que fan és crear més problemes en el futur i majors desequilibris, com donar més aliments per frenar o estabilitzar una plaga d’una marabunda de formigues. 

    En canvi el que va donar maig del 69 és una educació democràtica benestant, consumista i materialista que crea la necessitat d’inmigrants per fer la feina que no poden o volen fer els seus conciutadans, que sembla mancada de valors i de moral.

      

     

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!