Del debat d’ahir dilluns en destaco les brillants intervencions de n’Oriol Jonqueres i la nitidesa argumental de l’Anna Sallès. D’en Xavier Marcé i en Girauta, potser destacar-ne l’evident manca d’arguments davant la cada vegada més inapel·lable solidesa del missatge sobiranista.
Però voldria analitzar amb major deteniment al periodista Francesc Marc Àlvaro que, tot i haver-lo llegit, no l’havia sentit parlar i que em confirma que té dots, no sols en l’art ‘escriure, sinó també en l’oratòria. L’esmentat periodista afirma que no entén com es pot ser independentista i no nacionalista…
(en Marcé afegia, amb aire sarcàstic, que venia a ser una nova forma de cosmopolitisme) i posava com exemple la coincidència entre els espectacles viscuts a Verges i Can Zam. Assegurava que sense incorporar els espectadors de Can Zam al nacionalisme ja podem anar cridant Independència en actes com el d’en Llach. Tenint en compte (ho sento si no és així però és la impressió que em dóna) que Àlvaro postula posicions més aviat convergents, com pot ser que reconeixent que 23 anys de pujolisme no han aconseguit la integració d’aquesta part de la població catalana al moviment nacionalista, ara es pretengui dir que Catalunya no serà res sense ells? Què no hi ha hagut durant totes les eleccions nacionals una majoria absoluta entre CIU i ERC? De què s’exclama? Per altra banda, sóc dels que pensa que avui dia l’expressió cultural de la ciutadania catalana és tan variada i dispersa que és impossible establir-ne categories i divisions en base a la seva adscripció en un acte o un altre.
Penso que pot servir d’exemple per caricaturitzar un ciutadà català nacionalista i un de procliu a la independència.
En Manel té 50 anys i es declara nacionalista. Assisteix a l’acte de Verges, remugant perquè un dels més grans autors musicals en llengua catalana deixa els escenaris i amb la temença que no aparegui cap més com ell, què això s’acaba, que el català desapareixerà, que hem lliurat la Generalitat al Montilla, que el PSOE governa el país, que es nota en tot, i mentre pensa tot això apunta en una llibreteta que du sempre al damunt: “mañana llamar a Josep para ir a comer”. A l’inici de l’espectacle crida amb contundència “Fora Montilla”. Cap al final se sent cansat, badalla, es remou mentre al seu costat la dona se’l mira severa; cal guardar les formes fins al final. I al final, quan uns quants joves criden In-de-pen-dèn-ci-a ell somriu i li ve al cap el que li deia son pare quan ell era jove (finals dels 60 i principis del 70) i participava en algunes de les manifestacions contra Franco: això que fas són escarafalls de joventut; el que has de procurar és llaurar-te un futur i deixar-te de monsergues. Però ell no li va fer cas i va entrar a militar a CDC; i així fins ara… Ha votat Sí a un estatut rebaixat i creu que la única manera d’aconseguir més poder per Catalunya és negociant amb Madrid sota un govern amb minoria parlamentària al Congrés, sigui el PP o PSOE…
A Can Zam hi assisteix un jove anomenat Pedro de 28 anys, de Cornellà, proper al moviment okupa; el pare és nascut a Andalusia; la mare, a Cornellà. El que més li agrada és el flamenc perquè quan el sent, a dins, se li remou tot. Se sent d’esquerres i català, perquè ha tingut la “puta sort” de néixer aquí. S’expressa en castellà tot i que té bons amics amb els quals també es comunica en català. No creu massa en el sistema però de tant en tant vota; i des de l’atemptat de Madrid ha seguit la política espanyola més de prop. Així, ha pogut comprovar les amenaces, fins i tot de caire militar, amb les quals la classe política i les institucions espanyoles van rebre la proposta que el Parlament va aprovar de nou estatut. I ell és antimilitarista, abans que res. No pot entendre com els catalans han aguantat tants i tants anys sota el domini d’un estat que no ens reconeix ni les engrunes. Aquell dia però, a Can Zam, ni tan sols hi pensa en tot això. Canta flamenc i mira el seu nebot de 3 anys –que només parla català– com es mou de bé al ritme que sona.
Permeteu-me que demani disculpes si puc ofendre a algú; no és la meva intenció. Tan sols pretenc fer veure que, com deia abans, avui a Catalunya no pots jutjar ningú ni donar lliçons de catalanitat. Crec que aquesta és una bona diferència entre els que es defineixen com a nacionalistes i “prou” i els que decididament hem optat per la via sobiranista. El que seria bo és que tots el Manel de Verges i els Pedro de Can Zam tinguessin clar que res no avançarà si no acabem reclamant a la classe política el dret de Catalunyan a decidir sobre el seu futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Interessant valoració. Jo també crec que avui el ser independentista no té res a veure amb cap línia de sang, si és que ho ha estat mai. Hi ha molta gent amb els dos cognoms ben catalans, i tot el que es vulgui però al final són més espanyols que una persona nouvinguda però que s’identifica ben aviat amb el país. Bé, el teu exemple és clar.
Em podries però explicar alguna cosa més (com un petit resum) del que va passar a l’Àgora? No el vaig poder veure i de ben segur que va ser interessant.
Salut i independència! Ja la tenim més a prop!
La imbecilitat mental de les esquerres no té límits,i aquest post n’és un exemple. Els joves que votem convergència som catalans sense complexos, independentistes i que ja n’estem farts de la estupidesa mental, del montillisme, del papanatisme d’aquestes esquerres salvapàtries, neocomunistes pijoprogres, que només són independentistes quan s’han futut un fart de calçots i van una mica pets, però a l’hora de la veritat votan al costa del Montilla.
A veure si per tenir els cognoms catalans soc l’enemic de Catalunya, burro!