Fins fa dos anys (i des que en tenia 18) apilava la meva convicció política en el conjunt de paperetes que totes juntes conformaven l’expressió dels nostres ideals democràtics. Vaig complir els 18 anys l’octubre de 1982. No vaig votar la Constitució que ara ens empresona però sí vaig viure el naixement de les institucions catalanes a través de les urnes.
Fins fa dos anys creia que el sistema de partits polítics catalans era prou vàlid per expressar en l’harmonia de la diversitat allò que el conjunt de la ciutadania volia. El pujolisme va envair el govern del nostre país i una de les virtuts del President Pujol va ser no barrejar política catalana i espanyola (potser aquest fet va retardar l’esclat en el que ens trobem)… El Parlament era la recreació més autèntica del respecte, del debat, de la conjunció de la majoria amb la minoria…
Fins fa dos anys pensava que al Congrés de Diputats de la capital espanyola, la veu del catalanisme plural havia de fer-se sentir; tenia els meus dubtes però hi participava amb el meu vot.
Ara ja he vist clar que tot és inútil, que les estratègies de país no coincideixen en res amb les estratègies de partit. Sóc conscient que la debilitat de la nostra democràcia és paral·lela a la feblesa que mostra arreu d’Occident. Avui mateix tenim l’exemple d’Itàlia…
Arreu d’Europa, els polítics han esdevingut fidels defensors dels interessos econòmics de les grans empreses, de les grans entitats financeres, dels grans grups de pressió. A Espanya, maldestres en quasi tot, ho mostren de manera descarada. A Catalunya, potser és La Caixa la que governa a l’ombra els designis dels ciutadans i ciutadanes… Aquests dies intento imaginar un congrés espanyol que no disposés de la veu discrepant dels diputats catalans… perquè el sobiranisme català hagués decidit no participar de la gran farsa espanyola… I no imagino cap daltabaix. Potser llavors els diputadets i diputadetes del PSC-PSOE i del PP a Catalunya veurien amb bons ulls crear grups parlamentaris propis… I sabeu què? Que més o menys farien la mateixa feina que fan ara els diputats i diputades de CIU, ERC i IC…I potser encara –ric per dins- els bons jans d’Esquerra dirien que el PSC ha creat grup parlamentari propi gràcies a la seva renúncia a participar…
Abans de les eleccions ja quedava clar que el nostre clam no havia de ser escoltat a Madrid; a Madrid s’ha d’anar a negociar com a GOVERN, com a NACIÓ, com a PAÍS,… Quina unitat voleu que practiquin els que no han estat capaços de defensar un estatut votat pel 85% dels parlamentaris catalans? Els que han aprovat (de vegades uns, de vegades altres) uns pressupostos estatals que, any rere any, han legitimat el dèficit fiscal català i han permès la insuficient inversió en infraestructures durant més de 20 anys? El primer gran objectiu del sobiranisme català ha de ser DESLEGITIMAR LES INSTITUCIONS ESPANYOLES. No en podem participar i després queixar-nos del tracte sofert. Jo només veig una única manera de fer-ho: o no votant o votant en blanc. I tu?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!