L’internauta que somiava el passat

Com el peix que es mossega la cua –segona part– vol posar en evidència que, més enllà de l’error d’estratègia d’ERC, l’única solució per tots els problemes i reptes que té plantejats la societat catalana (llengua, identitat però també finançament, infraestructures i desenvolupament, educació, inversió en recerca, medi ambient, noves energies, sanitat, cultura, esport i tot allò que se us acudeixi) passa per esdevenir vianants dels camins paral·lels.

Els camins rals de l’Edat Mitjana  acostumaven a anar acompanyats d’uns viarons que discorrien paral·lels al principal i que permetien als seus vianants ser molt més discrets i sentir-se, també, més protegits de possibles incidències. Com us deia en la primera part, ERC és el darrer partit que abandona la combinació d’aquesta discreta però eficaç segona via amb la primera.

I que té aquest viaró que discorre a banda del camí oficial? Doncs precisament que, tot i fer el mateix recorregut (la trajectòria que tota nació va marcant), el realitza allunyat de mirades insidioses i fora de la immediatesa legal a què ens tenen subjectes. 

És a dir: construir el futur de la nació catalana comporta ineludiblement anar forjant el futur estat català en base als drets internacionals (dret a l’autodeterminació dels pobles) i a les relacions també internacionals fora de l’àmbit estricte dels partits polítics; defensar el territori de les agressions que pateix (línies d’alta tensió, política d’aigua, projectes urbanístics) a través de plataformes de ciutadans i ciutadanes.

En una carta publicada recentment a Tribuna, proposava uns requisits mínims:

–          internacionalització del fet nacional català (que inclogui contactes a alt nivell amb estats disposats a recolzar la nostra independència)

–          treballar per un poder estatal català: en tots els àmbits (econòmic, social, cultural, també polític, científic… capaç d’enfrontar-se, quan sigui el moment amb la decisió de tirar endavant el fet nacional.

–          dotar Catalunya d’un pensament filosòfic, democràtic i espiritual propi (potser aquesta és la batalla més difícil) i que és de difícil explicació en poques línies

–          resistència civil davant les agressions estatals…

La batalla dels partits polítics… pels seus militants i dins del camí ral.

La batalla de Catalunya i de la resta de països catalans per assolir un rol internacional i solucionar els seus problemes quasi congènits amb Espanya, pels viarons paral·lels.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!