L’internauta que somiava el passat

Carod Rovira va publicar ahir diumenge dia 15 d’abril, al diari Avui,  l’article (titulat Avui no és demà) que dóna per liquidat l’intent de procés sobiranista des de la classe política catalana. S’ha d’agrair, si més no, aquest exercici de virtuosa sinceritat del líder d’ERC.

Però no sé si la direcció d’ERC és prou conscient del camí que ha emprès: la senda és buida d’arbreda que l’acompanyi; els matolls ressecs dels marges mostren una única direcció a seguir i són prou alts que no permeten trencar per cap viaró que escurci la caminada. Els primers arbres, els més vells, han contemplat els anys de patiment del nostre poble i s’han rendit davant l’evidència; caiguts i esbrancats, espargeixen les seves restes per entre les primeres pedres i el seu cruixir commou tot aquell que les trepitja.      

És el camí de l’oficialitat; ben cert que és un camí ral, pel qual hi circulaven els monarques catalans i la noblesa, els exèrcits i també els comerciants i la resta del poble servent. Però a partir del 1714 al Principat (1707 al País Valencià), bona part del poble el deixà en desús i només els càrrecs representatius nomenats des de Madrid, els súbdits del país obedients amb el poder establert, els exèrcits (que ja només eren forans) i els comerciants continuaven fent-ne ús. Amb l’adveniment de la democràcia espanyola, es van refer els marges i es van apartat pedres i arbres caiguts (els primers i els segons) però el camí va seguir sent el mateix. El poble l’utilitzà durant els primers anys però poc a poc, de mica en mica retornà a d’altres sendes. Més valia no emprar un lloc tan corromput i malmès com aquell.       

ERC, que prové de viarons paral·lels, s’ha afegit a la senda oficial i participa de la caminada conjunta dels representants dictats per Madrid, dels dignataris del propi país i dels comerciants de més alta volada. I no només s’hi ha afegit sinó que, a més, adapta el seu pas al del conjunt de vianants.

El camí, amics i amigues, és sense retorn; no té inici ni final. Recorre les principals ciutats i viles del país i s’hi poden admirar paisatges magnífics de la nostra estimada terra però mai no acaba. Dóna voltes sobre si mateix. Talment, com un peix que es mossega la cua. 

Demà, la segona part.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!