L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

4 de juliol de 2010
3 comentaris

Cinquanta posts i un comiat

 És una lluita que duc a dins; fa mesos que intento treure’m la careta i no en sóc capaç. Els qui gaudim amb l’escriptura som així: una mica rars, excèntrics, reservats, temorosos de mostrar els nostres sentiments i preferim llançar-nos a la piscina del full en blanc i omplir-lo de significat aparent que no pas afrontar la realitat o el present. Aquest serà el meu darrer post del “Potser em deixin les paraules”.



Inicio una nova etapa personal que requereix que trenqui amb bona part del meu passat. I en el meu passat ja s’hi troba aquesta finestra. Durant una mica més de tres anys he procurat omplir els meus buits existencials amb paraules (algunes vanitoses, d’altres sinceres) i amb pensaments (la majoria sobre la situació del país) que m’han conduït a rebre moltes més visites de les que sóc mereixedor. Agraeixo a tots i a totes les ganes de llegir-me, per comentar, per opinar, per simplement reflexionar. Sense aquest fet, no tindria sentit la meva expressió escrita.

 

No vull deixar de comentar però, la situació actual.

 

Qui m’hagi llegit sap que, d’una manera o una altra, preveia el moment actual. Certament, la deriva de l’autonomisme a Catalunya és total, sense punt de tornada, irreversible… A la vegada, s’ha fet palès que l’ànima espanyola (que respecto) no incorpora ni com a únic remei a la seva problemàtica nacional el federalisme. Ho celebro perquè a vegades és només amb sotracs que pots avançar. O amb evidències.

 

I certament el nostre present ha patit una sotragada monumental. Però em falla i em preocupa (i molt) l’expressió política del sobiranisme. Hem estat capaços d’arribar fins al dia d’avui amb un moviment sòlid expressat a les urnes, democràtic, participatiu, obert a totes les tendències, promogut i treballat pel poble. El sobiranisme ha esdevingut transversal (com no podia ser d’una altra manera) i majoritari (la darrera enquesta d’El Periódico era diàfana en aquest sentit). I tot i així, els sobiranistes seguim sense creure en nosaltres mateixos i en el futur immediat que ens espera (carregat de dificultats, cert). Encara no hem estat capaços de crear el moviment polític que ens enlairi a la llibertat com a poble. Els homes i dones que militen a CDC, a Unió, al Partit dels Socialistes, a Ciutadans pel Canvi, a Esquerra, a Iniciativa, als Verds, a Reagrupament… no se n’adonen que ens trobem en un moment preconstitucional? Seguiran obeint ordres dels aparells del partit? Aquests aparells que deixen anar els llops només contra la seva pròpia gent? Que es dessagnen per fer prevaler els interessos foscos de l’alta política per damunt dels ideals pels quals vosaltres vareu entrar a militar? A vosaltres és a qui em dirigeixo primer (si m’ho permeteu). Després hi ha una part del poble que veu amb simpatia la independència però no és capaç d’adonar-se del moment. Com que ho han sentit tota la vida: els avis, els pares, ells i elles mateixos… Catalunya sempre ha estat maltractada, clar, i… ho ha de seguir sent??? Un munt de vegades s’ha fet la comparació amb el cas de la dona maltractada dins del matrimoni. I tot i així… no desperteu???

 

Doncs el moment és crucial, definitiu, irreversible. La llengua del país ha patit un cop mortal. Parlo en termes legislatius… Socialment, ja es troba molt debilitada però aquesta és una altra qüestió. Les denominacions “nació i els símbols nacionals” també pateixen un retrocés molt greu, en pitjor situació que l’any 1978.

Aquestes dues qüestions no deixen de ser meres dèries de sensibilitats pels individus… És molt bonic parlar la llengua pròpia d’un territori que has après de l’avi, de la mare… De fet (ho dic amb sornegueria per qui no ho copsi), els mateixos francesos estan preocupats per la seva identitat nacional. O els mateixos espanyols (que els hi expliquin als d’Intereconomia o el Losantos)…

 

El més greu pel nostre futur és la laminació definitiva en el finançament, en la justícia, en fer front als drets socials dels ciutadans; igualant-nos a la resta de comunitats autònomes, fineix el nostre dret a decidir fins i tot en el color del jersei que et posaràs demà. O que vulguis vendre a l’exterior… Fixeu-vos que del llistat de drets i deures que incloïa el nou estatut i que tantes planes i columnes periodístiques va abastar, no han tocat ni una coma. Per contra, es carreguen qualsevol possibilitat d’avenç institucional i de bilateralitat Espanya-Catalunya; en certs aspectes, com ja deia abans, ens trobem a l’any 1975.

 

Tot i així, a la tercera la vençuda. La manifestació del dia 10 de juliol serà un segon onze de setembre de 1977… I a partir d’aquí, agafem-nos fort ! La baixada pot ser històrica…

Adéu siau!

  1. Dius a la presentació: Nascut a Barcelona, de nació catalana, només aspiro a què les meves paraules puguin expressar tot allò que vull per a qui vulgui sentir-les.
    Qui vulgui sentir-les hi és, entenc doncs que t’has cansat d’expressar?
    ÀNIM!!!

  2. Ara és el moment (llarg) que fa imprescindibles a la xarxa opinions sinceres i netes com les teves. Repensa la teva decisió!, t’esperem. Una abraçada, Carme-Laura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!