L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

5 de juliol de 2008
1 comentari

Cal una nova crida

Siset, que no veus l’Espanya 
a on estem tots lligats? 
Si no podem desfer-nos-en 
mai no podrem caminar! 

Prossegueixo amb la meva devoció cap al cantautor de Verges, aquest cop per intentar convèncer als qui em llegeixin de dues o tres idees claus que penso són importants en aquests propers mesos.

 

La primera: tots plegats constatem una tremenda ofensiva nacional espanyola que amara, cada vegada amb més intensitat, sectors més amplis de la seva societat. En aquest apartat, un incís: me n’alegro del Manifiesto. I me n’alegro perquè és la prova més fefaent que el futur d’una Catalunya espanyola implica la desaparició a curt termini de la nostra llengua i, en conseqüència, de la nostra cultura i la nació sencera. Ells mai no han deixat de treballar-hi...

Un altre incís: comencen a utilitzar (tan els del Manifiesto, com els del PP i els del PSOE) un terme molt perillós jurídicament: adjectivar l’espanyol com a llengua comuna (?). He repassat la Constitució espanyola i enlloc he trobat aquesta referència. Els efectes jurídics, en cas de dur-la a la pràctica, podrien ser demolidors.

 

El PP, tot i el gir centrista, manté l’ofensiva en el més alt dels seus pedestals; no així el PSOE que, en contra de la seva ànima nacionalista, deixa que Zapatero prossegueixi el seu camí en solitari. Perquè no oblidem que Zapatero és el darrer mohicà; és a dir, és el darrer líder socialista espanyol que creu en la pluralitat de l’Estat... Però que mantingui a ratlla als seus dirigents en el tema del Manifiesto, no deixa de ser una contraprestació davant de la inquietant sentència que arribarà del Tribunal Constitucional espanyol i de les seves imprevisibles conseqüències. Preparem-nos, doncs.

 

Segona clau: el 25 de gener de 1981 en Jimenez Losantos i uns quants signants més oferien a l’opinió pública el Manifiesto de los 2300. Només un mes després es produïa el cop d’estat del 23-F. Possiblement, no anaven lligats però d’alguna manera, tots dos fets, mostraven fins a quin punt les forces reaccionàries espanyoles treballaven per la mateixa causa.

Finalment, el 18 de març del mateix any naixia la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la Nació; organització que fou determinant per mantenir les expectatives catalanistes en la política lingüística i en d’altres cotes de dignitat nacional.

Doncs bé, sapiguem tots que el present any 2008 restarà marcat a la història immediata per: el manifiesto, l’esclat nacionalista espanyol per la victòria a l’Eurocopa de futbol, la sentència del TC i la més que probable reacció de la nostra societat.

En aquest sentit, una important observació: no ens refiem dels partits polítics; la seva força és minúscula en comparació a la de tot un poble. Qui haurà de reaccionar és el poble; els partits hauran de ser (i són) mers instruments de representació de la ciutadania. No ho oblidem. I que ells tampoc no ho oblidin...

 

Tercera i darrera clau: no subestimem cap dels moviments que puguem veure a partir d’ara: ni l’aposta d’en Colom per una nova crida, ni els actes protocol·laris d’una Òmnium Cultural especulativa, ni les aparents divisions de la PDD... Tot això són símptomes que preparem alguna cosa important. I en aquest darrer cas, quan arribi, tots haurem de pujar al mateix vaixell. I els partits polítics, a seguir-nos!

 

Aniria molt bé anà pensant en propostes unitàries que ajudin a fer entendre el missatge a la resta de la població i als mitjans internacionals. En aquest sentit, en faig dues: perquè no acabem tots els nostres actes amb l’Estaca? I perquè no hi substituïm Estaca per Espanya? L’Estaca inicial d’en Llach era el franquisme; no creieu que l’Espanya actual representa també per Catalunya una llosa semblant?

Per altra banda, l’imaginari internacional és ple d’oportunitats. Si ha de ser en Bruce Springsteen o la Shakira els que ajudin a conscienciar al món del nostre immediat alliberament, tant em fa (tot i que, si hagués d’escollir, em quedaria amb ella).  

 

Cal una nova crida a la nostra societat. I un crit ben alt i decidit. I definitiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!