L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

7 de novembre de 2016
0 comentaris

Atrapat dins de l’univers Murakami

haruki-murakami-descontextoNovembre 2016

Com cada nit, m’estiro en la flassada de la meva solitud i t’espero desitjós de retrobar-te. Com cada dia, apareixes de repent, sense previ avís i m’inundes els sentits de raons per viure, per sentir. No tens rostre, ni cos, ni ànima. Però la teva sensualitat m’acapara i em produeix mil reaccions químiques, reals com les lletres i les paraules que inunden el nostre univers.

I com cada nit et vas desprenent de la roba i, amb mi, inicies el trànsit cap a la plenitud dels nostres sexes. No et puc tocar però la teva pell és suau i delicada; no puc veure’t però endevino la teva silueta per entre la llum de lluna que s’escola del finestral… El teu cos és perfecte, la teva llengua juganera, el teu desig penetrable. T’abraço com si fossis l’únic element que em lliga a la meva circumstància. Hi ets, i et sento molt a prop.

Després,  altre cop silent la foscor, mesuro fins a quin punt ha estat un somni o la realitat ha superat els sentits. Encara batego més enllà de la matinada.

I és que possiblement m’he enlluernat amb l’univers Murakami. Murakami és a la tauleta de nit de fa dos mesos. Hi he descobert la seva ment prodigiosa, les seves descripcions talentoses, els seus personatges, tan reals, tan autèntics, que els puc veure, tant com els moviments que tu fas per captivar-me.

Com si fossis a l’habitació de la biblioteca privada de Takamatsu i suplantessis la identitat de la senyora Saeki, te m’ofereixes sencera en l’esplendor del meu anhel. O en la profunditat del pou del costat de casa de la May Kasahara, una “lolita” nipona que acompanya a Toru Okada en el seu viatge al més enllà. Ets tu qui treu el cap des de la superfície i amb els teus cabells llargs i llisos, ficticis, em recomanes que resti allà, dins del pou, com si fos una al·legoria del meu espai amb tu i sense tu.

 

Així em sento, quan el món deixa de rodar i mentre la gent dorm arraulida sense saber que la nit, més enllà dels confins de la normalitat, porta les majors dosis de desig i intensitat.

Quedem a la nit, m’has dit.

 

Novembre 2046

 

Aquest cop, el pare s’endinsava de ple en un amor fantasiós, imaginat o potser virtual. Trenta anys després, sabem que les relacions virtuals poden arribar a ser tan reals com la vida mateixa. La ment supera les barreres de l’espai i el temps i avui la tecnologia permet endinsar-te en una relació completa amb algú desconegut,del present, del passat o bé imaginari. Una relació que pot ser des de purament intel·lectual a íntima; un contacte que et por fer saber que pensaria Einstein d’una fórmula matemàtica que tu li plantegis o com Marilyn Monroe reaccionaria a una proposta de relació. Però en els temps del meu pare el món encara tot just despertava a les possibilitats de la tècnica. I ell segurament utilitzava lo virtual per evadir-se de lo real.

Mentre repasso la bibliografia que havia llegit el meu pare de Haruki Murakami, em plantejo si jo també em trobo en un món virtual, tant allunyat de la realitat com ell. Contemplo el seu rostre, real i esplendorós, i la ressegueixo des de la llunyania en els seus moviments diaris.

Apareix el primer dels llibres, “Al sur de la frontera, al oeste del sol”, un amor d’adolescència que irromp de manera màgica en la vida del protagonista, un protagonista que intueixo molt proper a l’autor. Però “Kafka a la platja” supera amb escreix l’anterior títol i en una crònica paral·lela fa caminar dos personatges que acaben per coincidir; el jove Kafka no té res a envejar a un heroi de l’actualitat, amb força, coratge; pot semblar que fugi però ans al contrari camina cap al seu despertar. I l’altre personatge, Satoru Nakata… I si bé és una novel·la inacabada en certs aspectes, no es pot dir el mateix de la “Crònica de l’ocell que dóna corda al món”, òpera prima de Murakami. En quinze dies em poleixo els tres títols i acabo amb la sensació que una ombra pesarosa m’embolcalla els sentits. Una ombra on les veus greus orientals de les protagonistes femenines de Murakami em segueixen dia i nit. Kushisho, Sakura, May Kasahara… Algunes crítiques de l’època asseguraven que l’autor nipó  es trobava en excés occidentalitzat. Jo, en les seves obres, només hi veig dones i homes, o venerables ancians que es mouen com autèntics orientals, gesticulen, s’expressen, pensen i fan l’amor de la manera més genuïna, estimen i es barallen com nipons.

Després de llegir aquestes tres obres que el meu pare m’ha recomanat indirectament busco una quarta, Tòquio blues, cercant una música que m’apropi a ell. Podria ser una peça de jazz però trobo aquesta…

I de sobte, rebo un missatge escrit al comunicador: “quedem a la nit”. És ella. I la ment se m’obtura mentre el pes de l’ombra de l’univers Murakami pren força i em condueix de manera irrefutable a un univers paral·lel…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!