L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

17 d'agost de 2011
General
0 comentaris

AQUARELA


“Sóc en una casa on tota Barcelona jeu als meus peus. De dia, el blau del mar és el primer cel de la ciutat que s’afanya a alçar-se majestuosa, com si el fités permanentment, guarint-se de qualsevol canví brusc del seu onatge. De nit, els llums dels habitatges i dels carrers no permeten retallar la silueta marina. Només en nits de lluna plena, els raigs reflectits a l’aigua dibuixen collages de figures en moviment…”


M’he passat el dia abocat al computador rellegint el relat del meu pare. Feia uns dies que havia sabut que trenta anys enrere havia llogat o comprat una casa des de la qual es podia admirar tota la ciutat. Per fortuna, havia aconseguit l’adreça i aquell disset d’agost m’hi vaig acostar. Estava abandonada i no em va ser difícil l’entrada.

“L’absència és només un atzar. L’important és el record, l’amor que se’t desvetlla i la petjada que has deixat. I pots decidir que t’atures i et recrees amb ell, amb el record, o bé continues trepitjant el sòl inmune al pas del temps. El temps, com aquest rellotge aturat que em contempla i que em permet deixar passar les hores sense que el seu tintineig esgoti la meva paciència. Marca tot just un quart de sis i no saps si es refereix a la nit o al dia…”.

L’agost de 2011, per ell, va ser diferent. Ja no somicava amb un amor impossible. Semblava que el gaudia i, a la vegada, deixava anar un lament de solitud, sempre present en els seus escrits. Però també era capaç d’escriure això:

“És un dibuix d’aquarela, una essència de perfum, una flor de nit a tothora oberta, una calaixera de papers ordenats, un teix que creix lliure, una finestra sense porticó, una porta d’entrada, un crit d’alegria, un lament de sinceritat, un calaix de sastre sense fils embolicats, un brillant sense anell, un anell brillant, un somriure de capvespre, una inquietud passada, un batec harmoniós, una mirada clara, una matinada perfecta, un vi atemperat, un plat a taula, un postre exquisit, una música adequada, un ritme sempre candent..”

Vaig aixecar els ulls i vaig veure un rellotge antic de paret que marcava poc més d’un quart de sis, una cadira arrenglerada a la paret i una taula vella de menjador just davant d’un finestral ampli que mostrava la Barcelona actual.

“Ella mai no va saber que el vent de llevant aixeca la pols del camí i deixa a l’aire les vergonyes de la por, de la misèria humana, de la cobdícia, del caprici, de la inquietud, de les construccions mentals incoherents i imperfectes… Ella mai no ho va saber perquè intueixo que domina la rosa dels vents i és capaç de conquerir terres sense ni tan sols elevar-se per damunt dels núvols. El cel rogent indica que la nit serà clara mentre ella contempla la brillantor d’un sol tot just mig descobert.

?

?

?

?

?

?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!