Sense que ens coneguem personalment, permet-me que et titlli d’amic. Els blocs de Vilaweb, la XBS i el mateix objectiu de país ens uneix en espais i complicitats que, potser mai podrem arribar a compartir amb d’altres persones que saludem mútuament tot sovint.
Vivim temps convulsos per a la política nacional. Hi ha una confusió tan descomunal entre la ciutadania compromesa i l’establishment polític que res no sembla que porti enlloc. I tanmateix caminem cap a la llibertat. D’això, com tu, n’estic plenament convençut. L’enquesta de la UOC va ser una gran notícia: tenim la majoria; avui, repeteixo, hi ha una majoria social compromesa en assolir un major grau de llibertat pel Principat. I quan dic “major grau de llibertat” no em refereixo a més competències, o a aconseguir la gestió dels aeroports, o a què ens deixin recaptar uns quants impostos més… no! Si parlem amb rigor, major grau de llibertat per Catalunya ha d’implicar un canvi d’estatus polític: (aquesta majoria) no volem continuar essent comunitat autònoma; volem tracte de país. I si el país veí ens nega aquest tracte, declararem la constitució d’un estat propi.
Aquesta majoria social que reflecteix l’enquesta de la UOC és la que amaguen els mitjans, la que temen els grans empresaris i la que ofenen contínuament amb les seves actituds ambivalents, amb les seves decisions tremoloses, la classe política servil de la que disposem a hores d’ara, Som a punt del gran esclat, com bé saps, i el PSC-PSOE és la única eina (o arma) de la que disposa l’estat espanyol per frenar aquesta onada. En un país lliure, lliure de veritat, aquest partit que neda entre la socialdemocràcia europea i el liberalisme conservador típicament espanyol, sense democràcia interna, amarat de contactes amb els poders fàctics, tindria una minsa representació parlamentària en un parlament sobirà català.
Bé, l’altra arma és la batalla fratricida entre els dos grans partits nacionals. En aquest cas, tan sols diré que la única sortida viable per ERC, a hores d’ara, és Carretero (amb un més que imprescindible pacte amb la gent de Carod) i la desaparició política de Mas i l’entrada d’un nacionalisme de pedra picada a la direcció de CDC. Mas va ser un invent de Pujol en el seu intent de no crear conflictes futurs. Requeria d’un polític sense passat, sense ideologia, sense ferides de batalletes internes i, hop! ens deixà la robòtica figura d’en Mas.
Amic Xavier, explico tot això perquè no acabo d’entendre la teva vaga. Som a escassos metres de la recta final, la corba –certament- és molt tancada però ja albirem la meta. I ara calles per reclamar als partits actituds de dignitat? O potser et penses que l’has de demostrar tu? La teva dignitat ens l’has mostrada cada dia amb la teva expressió escrita! L’has eixamplat amb les teves propostes (Jo també vull un estat propi i Èric Bertran, per citar-ne només dues) que milers de catalans i catalanes hem secundat!
La teva dignitat passa per exercir cada dia de punta de llança d’un bon grapat de blocaires i de tenir-nos amatents a tot el que es cou des de la societat civil.
Però els partits polítics no ens faran el servei! És allò que jo sempre afirmo: cal que els espantem, no amb el nostre silenci, ans al contrari, amb la nostra ferma decisió de ser presents al Parlament i donar veu al Poble, d’una vegada per totes.
Ara tenim la majoria i tu vols callar?
Intueixo que la teva vaga s’allargarà molt de temps. Lamentablement, això em donarà la raó. No els hi donis aquest plaer.
De tota manera, salutacions molt cordials. I com diu en Llach: “Si m’heu de fer callar, que sigui ara, que sigui ara…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agradat aquest escrit, felicitats.
Un honor que puguem dir-nos amics.
Esteve,
agraeixo que em tinguis en tanta estimació i que creguis que sóc aquesta punta de llança. No tinc paraules.
Tanmateix, permet-me que insisteixi que faig la vaga perquè les fites o condicions que poso em semblen assumibles. No són res de l’altre món i que se’n faci realitat una no ens assegura directament la independència. Però cal que passi alguna d’aquestes coses perquè la realitat d’aquesta majoria social no es quedi en una percepció i tingui traducció política. Ja podia ser així amb les dades del CEO, i ara ho és definitivament amb les de la UOC.
Celebro que els meus apunts hagin arribat durant tot aquest temps, però ara hem d’exigir, tots, que això es tradueixi en una realitat política.
Després, encarem el tram final.
Moltes gràcies un cop més, amic.