Feina de sapa

Apunts d'Enric Blanes

La discreta empenta de l’Assemblea

Publicat el 12 de novembre de 2016 per eblanes

Si repasso els darrers sis mesos d’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, el que em crida més l’atenció és com el seu Secretariat Nacional s’ha tornat més independent que el d’ara fa un any. Les eleccions del maig de 2016 van produir una revulsió, provinent de les assemblees territorials, davant del que consideraven que havia estat una etapa de paràlisi de l’Assemblea: entre els 77 membres del Secretariat, n’hi van entrar 46 de nous, en bona part coordinadors i secretaris i picapedrers que havien estat al capdavant d’assemblees territorials a pobles, ciutats i districtes.

Aquesta mena de canvis dins d’una organització no es manifesten sempre d’una manera evident per a tothom, d’una manera diguem-ne incontestable, pirotècnica. Així, la continuïtat de Jordi Sànchez com a president –confirmat la setmana següent a les eleccions, a la reunió del Secretariat Nacional a Ripoll– suggeria més aviat, sobretot a un observador superficial, que no havia canviat res. Qui coneix la cuina de l’Assemblea, en canvi, va observar que la vicepresidència corresponia a Natàlia Esteve –per primera vegada la vicepresidència corresponia a una secretària nacional d’elecció territorial, i no a un dels 25 secretaris d’elecció nacional. El tàndem Sànchez-Esteve indicava un canvi notable.

A la reunió del Secretariat següent, a Badalona, va aparèixer la primera prova que l’Assemblea Nacional Catalana havia recuperat veu pròpia respecte a les altres organitzacions sobiranistes i els partits polítics. Arran de la incapacitat de la majoria independentista al Parlament de negociar la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, la reacció de l’Assemblea va ser fulgurant: referèndum d’independència com a via de solució. Aquella decisió del Secretariat Nacional, quasi unànime, va ser molt contestada i criticada, públicament i privadament. Recordeu la mà d’articles en contra? L’estratègia és habitual: l’ha patida no fa gaire Pedro Sánchez, el qui va ser líder socialista del país veí.

El referèndum… aquí és on intervé la discreta empenta de l’Assemblea! Preguntem-nos com és que ara mateix el referèndum d’independència és el nucli de l’agenda política catalana, i també de l’espanyola. Com vam passar de la forta contestació del juny a la plàcida sintonia del setembre? Com pot ser! Em fixaré en tres punts per tractar d’explicar-ho:

  • Hi va haver un esforç organitzatiu extraordinari fora del focus dels mitjans de comunicació: Per començar, l’Assemblea va dedicar un mes al debat intern, de gran nivell, a tot el territori, per prendre posició respecte al referèndum en la seva consulta als socis (el 15 i 16 de juliol): va multiplicar els actes, va fer una notable campanya informativa, va treballar perquè hi pogués haver una participació alta i informada en la consulta —alta en comparació amb altres entitats i partits–, i els socis de l’Assemblea van decidir molt majoritàriament apostar pel referèndum.
  • S’ha sabut fer activitat crucial d’incidència política sense declaracions públiques ni escarafalls: La conversa constant amb Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i els partits polítics independentistes va fer possible una adopció gradual, respectuosa amb el ritme de decisió de cadascú, del referèndum com a gran eina de consens per culminar el procés d’independència –recordem que el referèndum no va arribar a aparèixer mai en la campanya de l’Onze de Setembre.
  • Es va desplegar la capacitat única de l’Assemblea per convocar-nos l’Onze de Setembre i recarregar d’energia el que en diem el procés: Les assemblees territorials van treballar de valent –els cansats fan la feina!–, escalfant l’ambient amb la campanya d’estiu, omplint autocars, garantint que tothom pogués adquirir la seva samarreta, preparant els espais i escenaris de Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona, mentre l’equip de mobilització coordinava l’organització del que serien cinc concentracions simultànies i el de comunicació procurava que l’Onze de Setembre fos la notícia principal dels mitjans de comunicació des del divendres 2 de setembre fins al mateix Onze, i encara les assemblees territorials van tornar a posar milers de voluntaris als carrers –950 a Barcelona, per exemple. Qui dubta que aquell èxit col·lectiu, que tot l’independentisme es pot fer seu, va aplanar el camí de la unitat al Parlament? Qui va adonar-se de l’enormitat d’aquella feina, fora dels membres més actius o veterans de la mateixa Assemblea?

Aquest diumenge 13 de novembre ens trobarem a l’avinguda de Maria Cristina amb el lema Per la democràcia, defensem les nostres institucions. Lema encertat, l’Assemblea Nacional Catalana sap que l’independentisme té la iniciativa política. La concentració de Barcelona és un acte solidari i reivindicatiu i a la vegada un acte d’unitat i impuls. Som conscients que vam sortir del mes de setembre amb molta força, que la pressió internacional sobre l’Estat espanyol per fer el referèndum, com a solució política, és intensa –evidentment, als nostres adversaris els toca no reconèixer que reben aquesta pressió. L’edifici del No comença a trontollar i els atacs judicials espanyols s’incrementen perquè ja no saben com intimidar-nos. Aquest acte, programat ja fa setmanes al voltant de l’aniversari del 9N, és aglutinador, inclusiu –i torna a ser, observat des de la cuina, un acte de confiança tenaç, preparació callada i participació entusiasta. Tenim la iniciativa política, i la sabrem utilitzar amb empenta i amb discreció. La bona connexió del Secretariat Nacional amb el conjunt de centenars d’asssemblees territorials garanteix que sabrem estirar la corcada estaca i fer-la tombar.

Actualització del 14 de novembre: La concentració va desbordar les previsions i va caldre tallar el trànsit a la plaça d’Espanya. Va sortir molt bé, ja que va dibuixar una imatge de gran unitat i convicció de l’independentisme, l’essència de l’Assemblea Nacional Catalana. Però som una organització política, amb una capacitat d’incidència que pot resultar incòmoda: per portar a bon port l’acte d’ahir, van haver de superar-se setmanes de dubtes i reticències, el Secretariat Nacional hi va haver de posar una gran determinació i energia. És en aquests moments clau que també es notarà la revulsió que descrivia més amunt, una majoria de secretaris nacionals amb criteri propi, individual, insubornable.

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

  1. Moltes gràcies, Enric, per una explicació tant precisa com encertada. Els que, abans que vosaltres, varem tenir la responsabilitat de tirar endavant l’ANC ens hem de sentir molt tranquils per la feina que feu i la necessària discreció amb la que treballeu.
    Són altres temps ens els que hem de saber treballar sense el protagonisme d’altres moments i no sempre és fàcil acceptar aquest paper i treballar amb tanta generositat.
    Confiem plenament amb vosaltres!

    1. Un honor, Pere Pugès, publicar aquest comentari teu a l’apunt i tenir la teva confiança! I un plaer treballar al costat de la bona gent de l’Assemblea Nacional Catalana.

  2. Pugès, Marfany, Blanes, Sánchez, Madí, i la futura presidenta, ara Vice…
    Molt independents tots plegats. Ja us arribarà l’hora. Heu enfonsat l’ANC amb les vostres vísceres.

    1. No veig l’Assemblea enfonsada; més aviat, al contrari. Admeto que algú faci la valoració oposada. Ara, em criden l’atenció dos detalls del comentari:

      [1]Que hauríem utilitzat per enfonsar l’Assemblea les vísceres, com a instrument: em resulta comprensible només si penso en Alien, el clàssic del cinema de ciència ficció, i dedueixo, per tant, que hi ha la insinuació que som uns monstres.

      [2] Que l’enumeració inicial inclogui el cognom Madí em fa pensar en el cèlebre convergent David Madí, que no ha estat mai secretari nacional de l’Assemblea: suprimint-lo de l’enumeració, em trobo ben acompanyat al costat de Pugès, Marfany, Sànchez i la vicepresidenta Esteve –no conec en persona Pere Pugès; els altres tres, considero que saben pensar pel seu compte.

      Tinc per norma publicar tots els comentaris, sempre que no continguin insults ni amenaces –aquest, Bruna, amb el “Ja us arribarà l’hora”, es troba al límit. Si hi repliques, pren-t’ho amb més calma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.