Iceta i els partits extrademocràtics

Aquest vespre d’investidura del president espanyol Mariano Rajoy, un tuit de Pati Sarrias, companya del Secretariat Nacional de l’Assemblea, em fa rumiar:

patisarrias

Hi ha molta gent, fins i tot adversaris, que considera un gran polític Miquel Iceta, el líder del Partit dels Socialistes de Catalunya. El seu partit avui, dignament, amb el Partit Socialista de les Illes Balears, ha mantingut al Congrés dels Diputats espanyol el compromís adquirit amb els seus militants de votar No a Rajoy. El gest ha contrastat amb el trencament massiu de la promesa de vot dels seus companys del Partit Socialista Obrer Espanyol. Quina és la veritat d’aquest vot?, es pregunta Sarrias. Quin camí seguirà el PSC d’ara endavant?

Les dues darreres intervencions d’Iceta en els debats socialistes, al Comitè Federal del PSOE el 23 d’octubre i al Consell Nacional del PSC el 25 d’octubre –val la pena llegir-les–, són dues peces intel·ligents. Iceta té discurs, oratòria, habilitat dialèctica, capacitat de connexió amb el seu electorat en campanya. Té qualitats que no abunden. Ara: no compro que sigui un gran políticPer què Iceta no és un gran polític? Perquè li falta coratge i clarividència. No ha tingut el coratge d’aplicar la que era la conseqüència estratègica de la Sentència contra l’Estatut ni ha tingut la clarividència de sospesar bé la força que anava prenent el moviment popular independentista –recordem que Miquel Iceta, abans de liderar el partit, és l’home que hi havia al darrere de Pere Navarro. Mantenir la supeditació dels socialistes catalans al PSOE després de la desafecció que va reconèixer el president Montilla ha estat un desgast enorme per al PSC, al Parlament, a tot el territori i entre els seus dirigents més coneguts. I aquesta supeditació encara té una conseqüència pitjor, si l’he llegit bé, que és no haver creat per al PSOE un espai de maniobra davant dels nacionals del PP. L’error és enorme.

Al PSC no li tocava pas tornar-se independentista. Des del meu punt de vista, al PSC li tocava passar del No a la Sentència contra l’Estatut al No democràtic a la independència. Avui hauria d’estar propugnant que l’Estat espanyol és reformable –una posició que tot l’independentisme considera legítima– i a la vegada defensant el dret democràtic, inalienable, a l’autodeterminació. No fent el pas, optant per negar aquest dret, el PSC ha anat a parar al raval de la política catalana, amb els que hauríem d’anomenar partits extrademocràtics –des del moment que el PSC defensa la llei per negar el dret, apareix de bracet del Partit Popular i de Ciudadanos. Sí, partits extrademocràtics: avui hi ha una activa meitat de la ciutadania catalana que no consenteix a ser governada per l’Estat espanyol, que considera que aquests partits espanyols són fora del que és una democràcia.

Té molt sentit el tuit de Pati Sarrias. Que no seria benvingut el PSC, amb màxim respecte, el diumenge 13 de novembre al passeig de Maria Cristina de Barcelona, si se sumés a la convocatòria de l’Associació de Municipis per la Independència, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana en defensa de les institucions catalanes? Hem vist molts no independentistes els darrers dies, en convocatòries homòlogues, al costat de Carme Forcadell o Joan Coma, amb tota naturalitat. Que bo seria per a aquest país veure el PSC actuar de pont, defensar un referèndum acordat, legal, amb l’Estat, encara que treballessin pel No!

Wait and see. Són dies de gran política. Com escrivia Vicent Partal ara fa una setmana, “el punt més important i interessant d’aquesta crisi encara ha d’arribar”.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*