La paraula és ruptura: una ressenya de Xavier Díez

Franz Kafka va dir allò que tot llibre que val la pena és com un piolet clavat en el mar glaçat de la nostra consciència. És una màxima que guia les meves lectures literàries però que potser em costa més aplicar a la lectura de llibres d’història i política… Tanmateix, si ara faig memòria de les desenes de llibres que he llegit sobre el procés des de l’any 2012, n’hi ha tres que m’han fet entendre què passava amb més profunditat, que han fet de piolets de la meva consciència cívica:

  • primer va ser A un pam de la independència (2013), de Vicent Partal, que em va fer adonar de la profunditat i la persistència del pensament i l’activisme independentista;
  • poc després vaig llegir Delenda est Hispania (2012), d’Albert Pont, que em va fer veure que el que estem fent és recuperar la nostra llibertat perduda,
  • i aquest setembre, Anatomia d’una ruptura: Espanya-Catalunya (1974-2014), de Xavier Díez (Lleida: El Jonc, 2015, 217 pàg.), que m’ha fet repassar amb ulls nets la història que tinc prop.

Anatomia d’una ruptura és un llibre que té la virtut d’explicar-nos de manera coherent com s’ha anat consolidant, al llarg de tres dècades, el distanciament entre Espanya i Catalunya. En la visió de Xavier Díez, «el dret a decidir protagonitzat per l’àmplia mobilització de sectors molt extensos de la societat catalana no és tant una ruptura nacional com un intent de trencar amb la lògica del poder espanyol» (pàg. 193), i és la conseqüència del fet que en aquests anys «han emergit i s’han desenvolupat cultures polítiques i socials sistèmiques cada vegada més diferenciades.» (pàg. 25).

La primera part del llibre, el capítol «La fi d’un règim: la Segona Restauració» –la més llarga, gairebé la meitat de l’extensió total–, és un repàs dels dèficits democràtics del que s’havia conegut per Transició, que Xavier Díez va qualificar ja fa uns anys, precursorament, de Segona Restauració (la Primera Restauració, del 1876 al 1923, també era una monarquia parlamentària, amb una constitució i un sistema de dos partits que s’anaven alternant al poder). Els reformistes franquistes i l’oposició moderada van modificar el règim sense alterar l’Estat: en van mantenir l’ordre i les estructures bàsiques i van preservar l’entramat d’interessos que sostenia el franquisme. Ja des de les acaballes del franquisme, a Catalunya, en canvi, aquesta «ruptura pactada» no va resultar admissible per la força de l’antifranquisme sociològic, plasmat exemplarment en l’Assemblea de Catalunya.

Xavier Díez repassa història coneguda –almenys per a la meva generació– i en fa una reinterpretació ben allunyada de la versió espanyola oficial. Explica, per exemple, la cessió de la tornada de Josep Tarradellas i la restauració de la Generalitat, institució provinent de la República i l’exili dins del postfranquisme, per la por que van fer tant els resultats electorals de Catalunya al juny de 1977, amb uns socialistes no obedients a Madrid i un fort PSUC, com la immensa mobilització de l’Onze de Setembre. El restabliment de la Generalitat és previ a la Constitució –vaticina que això acabarà sent un dels fonaments legals de la independència. Díez repassa la repressió constant contra l’independentisme, i com van creixent, ja als llarg dels anys vuitanta, la desconfiança mútua entre la Generalitat i l’Estat, que tendia de manera quasi natural al centralisme, i la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol, que es manifesta sobretot en la negació de qualsevol sortida pacífica al conflicte basc. El capítol acaba amb la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010, destinada a esterilitzar l’autonomia catalana.

Hi ha actualment una incapacitat, des de la lògica espanyola, de reconèixer la nació catalana. Per què?, es pregunta Xavier Díez:

  • per una confrontació d’imaginaris,
  • per una creixent fractura d’historiografies (amb la catalana vinculada a la tradició europea),
  • per una praxi política diferent (amb el model espanyol de centralització del poder, model proper al rus o al turc, antics imperis que no han assimilat la seva decadència),
  • per la memòria històrica (amb la circumstància particular d’una fugida massiva al final de la Guerra Civil i un exili proper i actiu, a diferència d’altres llocs de l’Estat, on no hi va haver fugida possible i la dissidència va ser exterminada),
  • per l’antagonisme entre la cultura elitista en castellà i la normalització d’una cultura universal en català (la cultura en castellà del Cobi, que va callar durant l’operació Garzón contra l’independentisme, en contrast amb el rock català que emergeix coetàniament),
  • per «la concatenació de frustracions en una relació asimètrica, [que] ha propiciat entre bona part de la societat catalana el sentiment que existeix una ‘ruptura pendent’, impossible d’assolir atesos els condicionaments polítics en el moment de la Transició, i que només un gest contundent com el de la independència és possible de propiciar» (pàg. 119),
  • i per la independència com a forma suprema de dissidència.

Catalunya, històricament, d’acord amb Díez, s’associa a la impugnació de l’ordre autoritari, als valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, «incompatibles amb una identitat estrictament jeràrquica, d’un estat provinent d’un antic imperi, capaç d’imposar la seva condició nacional en èpoques d’absolutismes o dictadures militars» (pàg. 122). Els papers de Salamanca són el paradigma d’aquesta confrontació, que revela que Espanya no ha superat el seu passat franquista. Espanya voldria un final de la història, a la manera de Francis Fukuyama, en la Constitució de 1978, i –simplificant– basteix un imaginari fonamentat en la desmemòria. «La societat catalana té com un dels seus trets identitaris un radical igualitarisme, una nul·la tendència a la reverència, un tracte horitzontal, un menyspreu per la pompa i circumstància, una certa capacitat d’autoorganització sense cabdillatges, una desconfiança absoluta respecte a líders carismàtics.» (pàg. 152).

La tercera i darrera part comença amb un epígraf de Luis Cabrera: «A Catalunya, entre els anys cinquanta i seixanta s’hi van desplaçar més de vuit-centes mil persones provinents d’Andalusia. Que consti que per sempre més que el noranta-cinc per cent d’aquest abundant flux migratori pertany al grup dels vençuts de la Guerra Civil.» (pàg. 167), i segueix amb una observació d’Andreu Mayayo, que els resultats electorals a Catalunya de les eleccions de 1977, amb una victòria contundent de les esquerres, representen un moment de ruptura, perquè permeten que Catalunya surti del guió preestablert per les elits polítiques espanyoles. El resultat electoral impugna la triple dictadura del franquisme, l’autoritària i reaccionària, la de classe i la nacional, i l’ocupació militar i policial.

Acabo la nota citant, d’aquesta tercera part, tres fragments esmolats de Xavier Díez:

  • «La relació Catalunya-Espanya s’ha fonamentat des de la dialèctica del conflicte. Ha alternat períodes de violència amb la d’una coexistència freda, perquè l’Estat no ha entès cap altra relació que la subordinació, mentre que Catalunya no ha buscat altra cosa que la consideració de nació mitjançant un tracte bilateral, entre iguals, en unes regles del joc més igualitàries i democràtiques.» (pàg. 169).
  • «La societat catalana, inquieta, crítica i desafiadora, representa un espai de dissidència actiu, una molèstia respecte al guió de la transacció tranquil·la, un agent pertorbador en aquest ordre que pretén enllaçar el present amb un passat d’autoritat, un estricte, de control per part d’una concepció unitària i jeràrquica de la pau social i de la conformació natural.» (pàg. 177).
  • «Després de dècades i generacions de fracassos d’intentar modelar Espanya amb un model més democràtic i inclusiu, molts han (hem) arribat a la conclusió que l’Estat és irreformable, que les vies no existeixen, que no hi ha federalistes a l’altra banda del Cinca, que no tots els espanyols tenen els mateixos drets i que, si volem disposar d’un estat més just i transparent, més enllà de l’existència o inexistència de sentiments nacionals, sembla necessari crear-ne un de nou, partir de zero, i bastir noves regles del joc a imatge i semblança dels valor més compartits.» (pàg. 179).

Veure Catalunya com a espai de dissidència és una intuïció poderosa, que guanyem gràcies al llibre de Xavier Díez –prolífic, Díez té un recomanable blog a Més VilaWeb.

Manifestació a Sabadell al febrer de 1976, per fer fora l'alcalde franquista

Manifestació a Sabadell al febrer de 1976, per fer fora l’alcalde franquista, a l’inici de la vaga general de la ciutat, la primera que hi va haver a l’Estat. Sempre havia intuït que el canvi real va començar aquí.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*