77 per la independència: una visió novella

El diumenge 15 de maig vaig demanar totes les actes de reunió dels plenaris del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana: 23 plenaris, 156 pàgines de documentació, una pila de feina feta –ja podran dir el que vulguin, com treballa el Secretariat! Em va resultar molt útil de cara al primer plenari, ahir dissabte, per situar-me.

Aquest apunt és una valoració crítica del primer plenari a què he assistit com a secretari novell de l’Assemblea:

  • Gran organització de l’assemblea territorial Ripollès per la Independència: bona tria del recinte, logística discreta i impecable (esmorzar, accés al monestir de Ripoll per a les fotografies i la roda de premsa, lloc còmode per dinar), obsequis per als nous secretaris (una simbòlica pinya ; – )
  • Agut Jordi Monell, alcalde de Ripoll, que ens va recordar que Guifré el Pilós va ser el primer a fer una DUI, quan va deixar de subjectar-se als reis francs.
  • Pauta endreçadíssima d’intervencions, preguntes, respostes, votacions, un debat modèlic –havia tingut la sort d’assistir de públic a un plenari, al desembre de 2012 a les Cotxeres de Sants i allò va ser, amb perdó, una olla de grills.
  • Implantació del vot nominal, que es consignarà d’ara endavant en les actes de reunió, amb alguna dificultat pràctica per la novetat però amb transparència completa.
  • Enorme voluntat de consens dels 77 membres del Secretariat Nacional (de fet, 75, per dues absències), que va portar a la retirada del candidat perdedor en segona votació com a pauta en l’elecció dels càrrecs (sense necessitat d’anar repetint més i més votacions), amb gest elegant de David Ros molt ben correspost pel renovat tresorer Marcel Padrós.
  • Preguntes variades i sovint agudes i exigents als candidats dels membres del Secretariat –molt bon nivell general del debat, nombroses intervencions, sense acritud ni atacs personals.
  • Alt nivell professional de tots els candidats, guanyadors o perdedors, per currículum i experiència demostrada, amb algunes presentacions de candidatura de gran categoria.
  • Significativa elecció de Natàlia Esteve com a vicepresidenta, una dona jove, que havia estat darrere de les esmenes i les al·legacions de Manresa i que havia estat elegida secretària per la ciutat de Barcelona, no pas a la llista nacional –potser és la primera vegada que la vicepresidència recau en algú que ha estat elegit en la llista de territori.
  • Màxima diferència de vots precisament entre els dos candidats al càrrec de president –les altres votacions van ser més ajustades [* Publico a les 17:19 h una actualització a propòsit d’aquest punt: l’afegeixo sota les fotografies que tancaven l’apunt].
  • Insistència constant al llarg de l’elecció de càrrecs sobre la importància de les assemblees territorials i la seva connexió amb el Secretariat Nacional, que d’alguna manera es materialitza en el nou tàndem Sànchez-Esteve.
  • Per si aquest apunt fos llegit per un infortunat unionista, vaig compartir cotxe i despeses de gasolina, vaig pagar 18 € pel menú del restaurant, on vam començar a dinar a les sis de la tarda, vaig sortir del pàrquing a les 7.30 h i vaig tornar-hi a les 22.15 h, i ben content –que n’aprenguin!

Els moviments socials resulten elusius al tractament ordinari dels mitjans de comunicació –no són partits polítics, amb les seves estructures orgàniques i portaveus i responsables molt formalitzats. No és fàcil per als periodistes interpretar el que hi passa. Vist des de la perspectiva dels membres de base de l’Assemblea, a molta gent li sorprenia, al llarg d’aquestes setmanes, que els mitjans es referissin amb certa insistència a un “sector crític”… Quina crítica formulava aquest sector? Mentrestant, el que succeïa, com si fos una marea, era que l’assemblea general ordinària de Manresa i les eleccions del dissabte 14 de maig havien provocat una revulsió profunda, que ha donat a les assemblees territorials plena capacitat d’acció, combinades amb una direcció de l’Assemblea que les tindrà ben presents, perquè –no en dubtéssiu pas– la ruptura amb el Regne d’Espanya es materialitzarà al territori. Falten a tot estirar 14 mesos.

Foto posterior a l'elecció del president, la vicepresidenta, la secretària i el tresorer de l'Assemblea, a les cinc de la tarda a Ripoll, just abans d'anar a dinar ;-)

Foto posterior a l’elecció del president, la vicepresidenta, la secretària i el tresorer de l’Assemblea, a les cinc de la tarda a Ripoll, just abans d’anar a dinar 😉

Foto de grup ja havent dinat: de l'esquerra a la dreta, els secretaris d'elecció territorial per la ciutat de Barcelona Pati Sarrias, Enric Blanes, Núria Gausachs (no electa per Barcelona sinó per l'Hospitalet), Lídia Alberich, Xavier Vidal, el reelegit president Jordi Sànchez, la vicepresidenta Natàlia Esteve i Fina Mayol, amb Ariadna Benet (electa enguany per la llista nacional) i Aida Àngel (secretària sortint)

Foto de grup ja havent dinat: de l’esquerra a la dreta, els secretaris d’elecció territorial per la ciutat de Barcelona Pati Sarrias, Enric Blanes, Núria Gausachs (no electa per Barcelona sinó per l’Hospitalet), Lídia Alberich, Xavier Vidal, el reelegit president Jordi Sànchez, la vicepresidenta Natàlia Esteve i Fina Mayol, amb Ariadna Benet (electa enguany per la llista nacional) i Aida Àngel (secretària sortint)

Actualització de les 17:19 h

L’olla de twitter inclou alguns comentaris de persones contrariades per la no-elecció de Liz Castro. Cal explicar-se:

  • L’assemblea general ordinària de Manresa, és a dir, la reunió més important de l’any de l’Assemblea Nacional Catalana, va rebutjar la idea d’elegir directament el president.
    • Té tanta legitimitat per ser president un candidat territorial pel Pirineu, amb uns centenars de vots, que els candidats de la llista nacional, els 25 que es voten a tot Catalunya, que són secretaris gràcies a milers de vots.
    • El president de l’Assemblea, l’elegeixen els 77 membres del Secretariat Nacional (com el president de la Generalitat és elegit d’entre els 135 diputats del Parlament).
    • Es pot discutir si és un bon criteri. Però tampoc es pot dir que sigui una mala decisió, ja que en tot cas qui mana és l’assemblea.
  • Jordi Sànchez, en un gest que l’honora, va donar a Liz Castro l’oportunitat de presentar ella sola la candidatura –si no obtenia la majoria, llavors ell s’hi presentaria, tal com ja havia explicat, de forma inequívoca, abans de dissabte, perquè ningú es pogués sorprendre de la seva decisió.
  • Liz Castro, en un gest que també l’honora, va rebutjar aquest avantatge, i tots dos candidats van optar a la presidència en igualtat de condicions.
  • Tots dos candidats, sabut el resultat, es van comprometre a treballar plegats –conec la Liz Castro, ens ha ajudat moltíssim a Sants-Montjuïc: no dubto gens que ho farà, perquè la seva voluntat personal és sempre treballar amb tothom.
  • Ja ens agradaria que moltes institucions fossin capaces de resoldre democràticament el seu debat legítim, plantejat en el moment que toca, com ahir va fer l’Assemblea Nacional Catalana a Ripoll.

Actualització del 25 de maig

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a 77 per la independència: una visió novella

  1. Albert Jaime diu:

    Moltes gràcies, Enric, per la crònica tan precisa.

    Precisament, aquest matí, a la ràdio, vinga a burxar en la crispació, divisió, etc. On no hi ha notícia, els mitjans han d’inventar-la.

    Espero que els 18€ del dinar se us posessin bé, que us el teníeu guanyat.

    Uma abraçada i ens veiem pel territori.

  2. victor cucurull diu:

    Precís i molt ben narrat. Gràcies, Enric. Molt bones intervencions de tots els representants del Barcelonès al nou SN. Bones vibracions. Guanyarem!

    • eblanes diu:

      Jo era nou al Secretariat Nacional. El nivell general de totes les intervencions em va semblar, Víctor, boníssim –però en el fons no desdiu gens de les intervencions que he pogut compartir els anys anteriors als equips de coordinació de l’assemblea territorial, o a les assemblees, o als debats que hem anat organitzant. El nivell polític de la gent del país augmenta cada vegada més, d’una manera molt perceptible. Estem a punt per aprovar la selectivitat ; – )

  3. Antoni M. Gavarró i Ferrer diu:

    En els primers moments de l’ofensiva de la premsa més professionalitzada donant notícies i valoracions sobre les discrepàncies en el si de l’ANC, que a més van coincidir amb les poc escrupoloses campanyes d’alguns candidats al Secretariat Nacional malgrat els acords en contra de tal pràctica de l’Assemblea General de socis de pocs dies abans a Manresa, vaig pensar que ens trobàvem en una situació poc confortable per l’acció conjunta i casual de tres grups de manipuladors de l’opinió pública: els periodistes unionistes que estan en l’etern “tot si val” seguint fidelment el model dels líders dinàstics del “Reino”, els periodistes convençuts que la “nova esquerra espanyola” farà innecessària la culminació de l’establiment de la República Catalana tant perquè una República Federal Espanyola donarà satisfacció als anhels catalans com perquè el “tutum revolutum” de l’ANC per definició o és una traïció de l’esquerra o és una baralla impossible de superar en la lluita de classes motor de la història que els il·lumina, i els periodistes al servei dels partits catalans i independentistes que s’afegien com tota clientela visceral a la dinàmica autonomista per obtenir espais de poder, un dels quals malgrat no ser institucional i no aportar remuneracions és l’ANC. Els mitjans més neutres no podien renunciar a un tema que interessava a molts lectors i la inexistència factual d’un servei de premsa potent i a l’alçada de la força de la institució arrodonien un espectacle força depriment. Com molt bé van indicar alguns comentaristes independents i membres del Secretariat sortint, a tot plegat calia sumar-hi les excessives ganes de protagonisme d’alguns, factor que sempre és present en tota societat política i que cal posar al seu lloc perquè és un dels graners dels dirigents arreu. En aquest ambient enrarit, gent entre els més activistes manifestaven després dels resultats de les eleccions un desencís fora mida resultat de la premissa segons la qual els elegits que no eren dels seus havien entrat per enfonsar des de dins l’entitat, o al menys desmobilitzar-la, la qual cosa ens ha mostrat una de les debilitats de l’ANC: no té una política de comunicació amb credibilitat interna i encara menys amb capacitat d’enfrontar-se a les actuacions esbiaixades dels que ens fan la guerra psicològica sigui pel motiu que sigui.
    La vostra crònica té la gran virtut, pot ser sense proposar-s’ho, pel simple fet de ser escrita amb coneixement de causa i honestedat, de neutralitzar totalment alguns petits resultats de la campanya dels unionistes i disfressats o no de federalistes, i de tornar l’esperit de treball en comú i no partidista que és un dels grans actius de l’Assemblea.
    Gràcies, doncs i ara a veure si entre tots plegats, som capaços de corregir les mancances en la comunicació i en el narcisisme d’alguns.

    • eblanes diu:

      Moltes gràcies, Antoni, pel comentari! Liz Castro i Jordi Sànchez, Pere Grau i Natàlia Esteve, i en general moltes de les persones que van intervenir al llarg del dia, van recalcar, de forma unànime, que la comunicació interna de l’Assemblea Nacional Catalana és un dels nostres punts febles, que necessita una millora immediata. Els periodistes unionistes fan la seva feina intentant desacreditar l’Assemblea quan cada any es produeix el natural i higiènic debat intern –l’intent és patètic, més provenint d’uns adversaris incapaços de formar govern, si bé hem de reconèixer que té al darrere mitjans influents i que els serveix per anar continuar enredant alguna gent com pardals. Ahir va començar una nova etapa: hi ha 77 persones al Secretariat treballant-hi plegades, com es notarà aviat, i milers de persones picant pedra dia a dia des de les assemblees territorials, arreu del país.

  4. Pepi diu:

    Moltes gràcies,
    Després d’un dia enganxada a twitter amb tot de sobresalts, vaig poder anar a dormir tranquila. Entraré més sovint al teu blog

    • eblanes diu:

      Gràcies, Pepi! Potser havíem convocat la premsa massa d’hora (cap a la una) –. La veritat és que tot plegat va anar lleuger i amb un debat naturalment intens però civilitzat.

  5. Xavier Vallès diu:

    Molt bé el teu apunt del SN. Això és posar en pràctica la transparència, amb honestedat i senzillesa (intel·ligència i capacitat d’anàlisi).
    Gràcies per la teva aportació. Et seguiré amb interès

    • eblanes diu:

      Gràcies, Xavier. És el relat eròtic del que va passar. La part pornogràfica és confidencial. — Tinc pendent d’afegir un blogroll a la columna dreta, per seguir-te millor ; – )

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*