Una ressenya per a Ramón Cotarelo

Vaig conèixer en persona Ramón Cotarelo el 27 d’octubre de l’any passat, al Casinet d’Hostafrancs, en un col·loqui amb ell i amb Vicent Partal. Feia un mes del 27S i vam titular l’acte Catalunya: de la revolució a la República. El títol li va agradar. L’acte va resultar magnífic.

Molts independentistes seguíem el seu blog Palinuro i el llegim ara cada setmana a elMón.cat; molts l’havíem descobert en els articles que de tant en tant li destacava VilaWeb i molts hem comprat el seu llibre La desnacionalización de España: De la nación posible al Estado fallido (València: Tirant Humanidades, 2014). Ramón Cotarelo no canvia mai de discurs, ni a Palinuro ni a Hostafrancs, ni a Tàrrega ni Sabadell, ni a Sevilla ni Saragossa. La seva posició comprensiva respecte a l’independentisme, indomable i més que minoritària, ens el fa simpàtic, naturalment.

No he sabut trobar cap ressenya de La desnacionalización de España. L’estratègia, per part dels detractors de les idees de Cotarelo, és la de sempre: s’ignora, no es parla dels llibres dels dissidents. Ara: per part dels independentistes no ocupar-se del llibre de Cotarelo és una falta que no es correspon amb la seva valentia i generositat. El llibre és una carta que ens escriu, com aquella que moltes personalitats britàniques van escriure als escocesos abans del referèndum per demanar-los que es quedessin al Regne Unit. Les cartes, cal respondre-les; els llibres, cal llegir-los i ressenyar-los.

Els paràgrafs següents tractaran d’explicar [1] quina mena de llibre és La desnacionalización de España; [2] quin és en síntesi el seu contingut; [3] per què ens cal llegir-lo i [4] la meva discrepància respecte a algunes de les seves tesis.

[1] Quina mena de llibre és: Estem acostumats a la prosa àgil de Palinuro, al seu homor i to combatiu. En contrast, La desnacionalización de España és una lectura exigent. Està escrit pel professor Cotarelo i comença amb un capítol, “¿Qué es una nación?”, 17 pàgines, que és un os de mal rosegar. El lector que superi aquest primer capítol conceptual tindrà mitja feina feta. Permet-me un consell gamberro si no aconsegueixes passar de les primeres pàgines: segueix llegint pel tercer capítol, i ja tornaràs al començament quan hagis acabat el llibre.

[2] El contingut dels nou capítols apareix sintetitzat al final de l’apunt, sota la fotografia de Ramón Cotarelo. En termes generals, La desnacionalización de España és una repassada heterodoxa a la història d’Espanya, a la influència decisiva que hi té l’Església catòlica, a la instauració d’una oligarquia nacionalista, autoritària i incompetent. S’hi exploren alternatives de solució, difícilment factibles, i Cotarelo hi defensa el dret a la secessió com a possible revulsiu de l’actual Estat, que és en definitiva un estat fallit.

[3] Per què ens cal llegir-lo: Ramón Cotarelo és un home de mentalitat helvètica, que es defineix com a nacionalista espanyol, que somnia una nació espanyola que mai ha existit, lliure, tolerant i civilitzada. És un dels pocs espanyols que reflexiona ara mateix sobre el pes de Castella en la idea de nació espanyola, sobre la falta de confiança en aquesta nació ideal que havia d’integrar a tothom de forma voluntària i sobre la crisi de la Constitució espanyola de 1978. Cotarelo despulla el nacionalcatolicisme espanyol que ens subjuga. És important que entenguem el nostre adversari. La desnacionalización de España és un llibre capaç d’alterar el punt de vista del lector, una qualitat que no es prodiga –i que també va tenir Delenda est Hispania, d’Albert Pont.

[4] La meva discrepància respecte a les seves tesis és una d’essencial, de punt de partida. Diu molt bé Cotarelo que els vencedors escriuen la història, i que, si Catalunya és derrotada novament, la historiografia espanyola s’encarregarà de minimitzar i tergiversar l’actual moviment independentista. Si vencem, la nostra història dirà que el país va ser ocupat pel Regne de Castella amb l’excusa d’un conflicte per la successió de la Corona, que van intentar anorrear-lo, expoliar-lo, castellanitzar-lo, espanyolitzar-lo, que la seva gent va resistir, que van intentar alliberar-se’n sempre –com els irlandesos–, fins que vam recuperar la llibertat perduda tres-cents anys més tard, a començament del segle XXI. La nostra història dirà que l’anhel d’independència, la voluntat de ser lliures, va persistir sempre, fins als anys de màxima repressió autoritària, després del 1714 i del 1939. — L’anhel d’una nació espanyola tolerant del benintencionat Cotarelo topa amb la realitat d’una ocupació militar que mai hem acceptat i d’una pèrdua de llibertats civils per la força de les armes, sense que hi hagués rendició ni reconeixement de cap dret a Castella per intentar governar-nos.

  • Cotarelo parteix en bona part de la seva anàlisi històrica del 1812, de la Guerra del Francès. No partir de la Guerra de Successió l’eximeix d’ocupar-se del País Valencià ni de les Illes Balears. Veurem què succeeix quan una part de la nació catalana guanyi la independència.
  • Si Sants-Montjuïc fos un districte de Perpinyà, la gent de Sants seríem catalans, però no seríem espanyols. Com a nacionalista espanyol, Cotarelo parla algun cop de Gibraltar. Però, a diferència dels catalans, troba tant a faltar la Catalunya Nord com els Països Baixos.

Ramón Cotarelo va publicar el seu llibre el 2014. Ha estat molts cops entre nosaltres. Ha enraonat amb molta gent. Em sembla que ara la seva esperança és que aconseguim la independència, perquè Espanya es desempallegui d’un cop del seu nacionalcatolicisme.

Cotarelo en acció al Casinet d'Hostafrancs

Síntesi per capítols de La desnacionalización de España

  • “I. ¿Qué es una nación?”, destinat a establir el marc conceptual.
  • “II. Vicisitudes de la nación española”. És notable que hi reconegui que Catalunya va passar a formar part d’Espanya el 1714, per dret de conquesta (pàg. 37). El relat de la unió de les corones de Castella i d’Aragó com a culminació de la Reconquesta és la interpretació conservadora per excel·lència, que identifica la nació espanyola amb el catolicisme. La mentalitat liberal espanyola, minoritària, fa néixer la consciència nacional a la Guerra del Francès. Espanya, seguint Cotarelo, és un estat teocràtic, o almenys una hierocràcia –un estat dominat pels capellans– des de les Corts de Cadis.
  • “III. Conservadurismo y nacionalcatolicismo”. La tesi de Cotarelo és que el nacionalcatolicisme no ve del 1939, sinó que és anterior, una reacció a la Revolució Francesa. Espanya està dominada sempre per l’Església catòlica, per l’esperit intolerant, dogmàtic, del Concili de Trento (1545-1563). Espanya permet la ingerència contínua de l’Església catòlica en els afers d’estat, i remunera els seus capellans i l’eximeix de pagar impostos pel seu ingent patrimoni –un cas únic a Europa, ara fonamentat en els Acords amb la Santa Seu del 1979, negociats abans de la Constitució, signats després de promulgar-la. L’Església no ha demanat mai perdó pels crims del franquisme.
  • “IV. Decadencia es la palabra”. Des del segle XVII el pensament modern ha estat absent d’Espanya. Per què?, es pregunta Cotarelo. La principal causa és la Contrareforma, de la qual sorgeix una classe incompetent i parasitària, l’aïllacionisme crònic com a estat i l’absència de qualsevol pensament intel·lectual crític. Ni ciència ni cultura. Tota oposició al règim, destinada a ser considerara antiespanyola.
  • “V. Dos Españas fragmentadas”. Aquestes dues Espanyes serien la conservadora i la liberal, a més dels nacionalismes no espanyols. Espanya és un estat anormal i no una nació, com demostren l’existència de l’independentisme català o basc, un estat que té pretensions de “gran nació” –sense fonament. Els nacionalistes espanyols són precisament els impulsors de la independència de Catalunya.
  • “VI. La reinvención de la nación en la transición”. El debat territorial espanyol va estar determinat durant molts anys per la violència d’ETA. La reivindicació pacifista és més difícil de contrarestar pels nacionalistes espanyols. Cotarelo creu que el reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació a l’inici de la transició hauria portat a una dinàmica política diferent, amb un independentisme minoritari. El nacionalisme espanyol conservador és el principal element disgregador de la unitat que diu que vol preservar. A Catalunya, ens adverteix Cotarelo, pot donar-se el cas contrari al País Basc: que sigui l’Estat qui triï la violència. La Transició fóra el darrer intent de normalitzar Espanya, exhaurida la via de la repressió exacerbada (el franquisme). Espanya és més aviat una presó de pobles que un estat d’adhesions voluntàries.
  • “VII. Autodeterminación. Cataluña. España. Europa”. L’article 2, el que van escriure els militars, és el nucli de la Constitució. Si una comunitat se sent nació, reflexiona Cotarelo, és democràtic reconèixer que pot votar convertir-se en estat. L’autodeterminació no és un dret, és un principi polític (preexisteix al dret, a qualsevol norma constitucional): un nou poder constituent no se supedita al que li dicta un poder constituït. Negar l’autodeterminació és propi de l’esperit conservador.
  • “VIII. La espiral del clamor: autonomía, federación, confederación, independencia”. Quines són les solucions?, es planteja Cotarelo. Considerar que Espanya és una nació de nacions –una solució que la Constitució impedeix–; el federalisme; el confederalisme… “A estas alturas de este libro” –diu cap al final del capítol, pàg. 305–, “cuando ya se ha pasado mejor o peor revista a los argumentos en favor y en contra del drecho de autodeterminación de los catalanes, tratando de hacerles justicia, quizá quepa exponer el criterio del autor con respecto a esta última opción de la independencia. Como nacionalista español que defiende el derecho a decidir de los catalanes, al autor no le gustaría la independencia de Cataluña. Pero no encuentra razones válidas para oponerse si tal es la voluntad mayoritaria de los catalanes.”.
  • “IX. España ¿un estado fallido?”. Si l’Estat només aconsegueix imposar-se per la violència en un territori, hi és un estat fallit. L’oligarquia o elit extractiva, en termes contemporanis, ha tornat a fracassar. Supleix quantitats ingents de diners a l’Església catòlica i es manté al poder gràcies al control dels mitjans de comunicació, abocant-hi també molts diners i comprant periodistes. La dreta serà responsable de la ruptura d’Espanya. “Cumplo con mi deber de nacionalista español, defendiendo una idea de nación de base federal y voluntaria, apuntalada en el reconocimiento del derecho de secesión.” (pàg. 336).
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*