La felicitat de viure en una casa confortable

Llegeixo l’article “Un país per viure lliures; viure lliures per un país”, signat per 22 persones, entre les quals n’hi ha cinc que conec personalment, uns quants que he pogut escoltar en diferents actes i uns quants més que he llegit. Tots els qui conec, escolto o llegeixo són persones, des del meu punt de vista, excel·lents, i n’hi ha alguns que fins i tot escriuen molt bé. Sorprèn que el seu article sigui tan fluix.

L’article, que ha estat amablement publicat per El Punt – Avui, El Món i VilaWeb, ha provocat comentaris de moltes persones que el consideren un acte de campanya en les eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana. Crec que la campanya encara no ha començat i que a més a més és legítim que un s’expliqui sense demanar el vot. Sí que em sembla estrany, en canvi, que alguns dels signants fossin esmentats dilluns al vespre en un article de Quico Sallés, periodista de trinxera, com a impulsors d’un equip de candidats a les eleccions, una operació frustrada pel vot de les bases a Manresa. Si l’Assemblea va decidir que no es podien fer equips a les eleccions, no és gaire elegant que hi hagi candidats que es facin publicar articles conjunts. (L’article de Sallés té mèrit, tot i que simplifica les posicions entre continuistes i alternatius perquè li falta informació: la realitat sempre és més complexa que no imaginem i som capaços de descriure.)

Per què dic que l’article és fluix? Perquè té tres parts i cap se’n salva.

  • La primera part, gairebé la  meitat de l’article, és una anàlisi de la situació i una reafirmació de sobirania que resulten tòpiques, de tan repetides. Totalment d’acord amb el que s’hi diu. Aquesta part té una bona frase al final: “No es tracta de discutir sobre el dret a decidir, sinó d’imposar-se el deure de decidir.”.
  • La segona part comença amb una exhortació al poble d’un violinisme tan excessiu que el millor que un pot fer és saltar-se’n algunes línies. S’hi acaben enunciant tres objectius, que comparteixo –eixamplar la majoria social, preparar-nos per afrontar el repte i recuperar el lideratge de la societat civil—, sintetitzats en tres paraules més aviat pròpies de la publicitat d’una antiga caixa d’estalvis: responsabilitat, confiança, futur.
  • La tercera part és una crida a la unitat, amb ecos de la memorable metàfora dels darrers cent metres, de Quim Torra. Però s’espatlla per la desafortunada tria del vers de Joan Vinyoli “i bastim una cabana d’esperances”, del poema “El primer estel”, per dibuixar quin és el nostre anhel col·lectiu. Sí és que feia tres-cents anys que vivíem a la cabana d’esperances! Molts en van sortir el 2010, i ara anem muntanya amunt. Si es fa de nit, farem bivac. I si hi ha gel més amunt, ja a la carena, grampons i piolet. Estem preparats.

Que tanta gent intel·ligent hagi estat capaç de signar i fer publicar un article tan gris m’indica que és un encert que no es puguin presentar equips en les eleccions de l’Assemblea del dissabte 14 de maig –la intel·ligència col·lectiva existeix, i de pas constatem un cop més que no s’ha manifestat mai en la forma d’article conjunt. El repte que tenim davant és massa vital per permetre’ns el luxe de tenir membres del Secretariat Nacional que no pensin pel seu compte, individualment, i que no estiguin disposats a respectar la voluntat de l’assemblea. Com Gabriel Ferrater, “detesto les cases on fa fred”, i ja no us explico què en penso, de les cabanes d’esperances.

Monticello, la casa de Thomas Jefferson CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=604950

Monticello, la casa de Thomas Jefferson CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=604950

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a La felicitat de viure en una casa confortable

  1. Albert Martín diu:

    Totalment d’acord respecte a la fluixesa de l’article. Ara, pel que fa al vot de Manresa sobre els equips, va ser més aviat un acte de creences màgiques: de debò es podia creure que fent desaparèixer les paraules es faria desaparèixer la realitat? El que s’ha fet desaparèixer és la transparència i el que veurem ara seran intents habilidosos com el present per fer córrer entre les bases llistes dels equips realment existents.

    I, aprofitant, el conjunt de mesures aprovades en l’AGO porten a una mena de confederació d’assemblees que paralitzaran i ralentiran encara més el funcionament del SN i de l’organització en el seu conjunt (de mitjana, cada 15 dies hi ha SN; es convoca dimecres, dijous-divendres s’haurà de discutir l’Ordre del dia entre secretaris i coordinadores, la setmana següent s’haurà de passar comptes… en fi, a reunir-se que no hi ha res més a fer). Això, sumat a que en totes i cadascuna de les 10-12 votacions mínim que es fan a cada SN quedarà reflectit què vota cada secretari general, la premsa i el CNI ens ho agrairan molt per l’estalvi de feina que els suposarà. Felicitats als promotors.

    • eblanes diu:

      Agraït per l’opinió crítica, que és el que ens convé. Esperem a veure què en resulta, de les mesures aprovades a Manresa: no ha de ser necessàriament com tu dius. El primer element de contrast seran els resultats de les eleccions del 14 de maig. Wait and see.

  2. susa diu:

    totalment d’acord amb la reflexió!!. no anem bé així!!

  3. ona diu:

    A mi em sembla convenient i necessària la crítica. Però donat que tenim inèrcies cap a tancar-nos en el sí de les nostres sensibilitats individuals i col.lectives, fa fredor pensar que en algun moment ens pugui sorprendre el veritable enemic fermats en nos, i no tinguem llavors capacitat per convertir el moment en oportunitat fabulosa, gran o petita, per seguir, per avançar, per convertir. Un cop conscients de la nostra raó, com diu el poema d’Espriu, cal que estem alertes i ens perdem el mínim possible -sense deixar de fer anotacions per créixer, a la vegada, i alimentar-nos uns als altres-, i així estar disponibles sempre per als moments que han de venir, uns darrera dels altres, sempre i sense fi, on se’ns posarà a prova, especialment la nostra capacitat d’acceptar febleses i detalls de veïns i germans per alçar la fortalesa que a tots junts ens haurà de fer de casa.

  4. Ricard Pons diu:

    Reprodueixo i complemento aci el meu comentari al article original: No puc deixar passar aquest article sense comentar que, a banda de la sorpresa del manifest, i apuntar que estic d’acord tant amb les repliques de Enric Blanes i Joan Mollà als blocs d’aquest mateix diari, m’has sorprès encara més el títol del article a VilaWeb, parlant clarament de 22 candidats a les eleccions del Secretariat Nacional de l’ANC, quant encara no s’ha publicat les candidatures, això es fer un flac favor al procés electoral i una manca de respecte a la Junta Electoral, ja que no se sap si totes aquestes persones seran admeses, en tot cas es tindria que haver parlat de pre-candidats o pre-candidatures. No es pot fer campanya, ni treballar al carrer a les paradetes pican-pedra, però si que es pot fer una llista virtual als mitjans, en contra del que es va aprovar a Manresa?, i com diu l’Enric, jo també conec, he treballat i respecto a molts del signants, però també corraboro que es una article tan fluix i generic que el podriem signar tots els candidats al SN, i esta molt clara la intenció de fer aquesta llista virtual o equip de treball que les esmenes de Manresa no varen deixar. Es tot una mica trist, molt trist, i no penso impugnar-ho, però a mi també em sap greu tot plegat

  5. Xènia diu:

    Jo ahir em vag decebre molt i no crec que sigui l’única. Després de la decisió que les bases vàrem acordar a Manresa no m’esperava un comportament com aquest. Tinc por d’aquest tipus de comportaments, perquè seria del tot normal que la resta de candidats, que són la immensa majoria, veiessin a aquest petit grup com un grup de persones que no respecten els acords de les bases, que van a la seva i que per tant estiguessin recelosos de treballar-hi plegats. Tinc por perquè entendria perfectament la por i els recels de la resta de candidat, jo en el seu lloc probablement també hi desconfiaria de la gent d’aquest grup.
    Aquesta manera de fer no és bona per l’ANC perquè posa en perill la seva unitat i amb ella la de tot el que hem aconseguit fins ara junts, plegats, sense protagonisme. Posant per davant els acords abans que les ambicions personals, que són legítimes, però que han d’estar al servei de l’ANC i no a l’inrevés.
    Estic decebuda, no m’ho esperava: tinc por.

  6. Raimon diu:

    Disculpa, company, però precisament el fet de quedar.nos a casa comfortablement, és el que no hem de fer. I en sanchez ha fet que tots estem adormits durant mesos i mesos.
    Deixem la casa comfortablñe i sortim al carrer. És al carrer on son les persones que encara no estan decantades per fer un país nou.

    • eblanes diu:

      Raimon, diria que estem d’acord sobre el que cal fer. L’apunt no diu pas que ens hàgim de quedar a casa. Suggereix que som al ras per guanyar-nos el que no tenim: una casa, pròpia, on podrem ser feliços –una aspiració natural, com ja va veure Jefferson a la Revolució Americana.

  7. Al meu parer, en aquest article s’hauria de concretat que Quico Sallés, és un periodista de La Vanguardia (no estic tant segur que sigui un periodista de trinxera). La Vanguardia fa molta demagògia amb el procés independentista de Catalunya, i amb els temes d’esquerres. Tenint en compte això, té la validesa de ser el diari espanyol de dretes, més enraonat (cal recordar allò de “La Vanguardia Española”), per aquest diari es pot saber que opina la dreta espanyola; això sí, amb un cert respecte per la cultura catalana, no per l’independentisme ni tant sols pel sobiranisme. En Quico Sallés, és un fidel reflex d’aquesta línia editorial, amb un toc molt fort de frivolitat i ridiculització.

    • eblanes diu:

      Quico Sallés em sembla un periodista que treballa molt, que va a la font de la informació i que sempre està atent als detalls. No veig que hagi alterat la seva manera de fer ni de dir des del gener, quan va començar a col·laborar a La Vanguardia. La línia editorial del diari, reduïda a la d’un diari de províncies, els havia estat fent perdre lectors a cabassos; amb Sallés, opino, han sabut fer un gran fitxatge per cobrir la política majoritària i més dinàmica de Catalunya, que és la política independentista.

  8. Víctor Cucurull diu:

    Expressa amb intel.ligència el nus gordià d’aquest Secretariat de l’ANC, en el que una minoria prioritza els interessos de partit. Coneixedor de la realitat, justament per això, jo era partidari de permetre que es fessin equips, que es presentessin projectes i que es defensessin públicament els programes a través de candidatures col.lectives. Però, la majoria de socis no ho va voler i per tant cal que tothom ho respecti. Saltar-se la norma que democràticament ens hem donat és fer trampes.

  9. Narcís diu:

    El tema dels equips era una trampa. Al mateix full de votació al costat de cada nom hi posava, si el candidat pertany a un equip, el nom de l’equip.
    Com que la gent no coneix els candidats i molts tenen mandra de llegir-se tants currículums, votava automàticament els membres d’un equip conegut, i l’únic equip conegut és el que hereten la majoria d’exmembres del secretariat. Total: On es presentaven membres d’aquest equip, sortien segur. Encara que es presentés una cadira.
    Eminències que es presenten com a independents no sortien i nul•litats que es presentaven en l’equip “oficial” sortien escollits. (Exagero un xic al dir nul•litats, que ningú s’ofengui).
    Del total de membres del secretariat, al voltant de 55 eren del grup oficial.
    El Jordi Sánchez, que el va presentar aquest grup oficial va treure uns 55 vots!

    S’ha creat una mena de partit dins de l’ANC.
    Ah! i les decisions d’aquest equip oficial, no forçosament han de ser preses pels membres actius del secretariat, encara que el límit sigui 3 anys.

    Cal dir que en cada eleccions s’han fet trampes molt grosses. Trampes que han estat denunciades amb proves, però que mai s’ha volgut fer-hi res. Que qui havia de fer-hi alguna cosa, incomplia el reglament reiteradament. Els tramposos eren d’aquest grup. És de preveure que aquesta vegada es deixarà fer les trampes que vulgui cadascú. No hi actuaran encara que hi hagi denuncies.
    Per fi, sobre els equips, es va votar no a la pregunta directa sobre els equips.
    Però com que hi havia més endavant una pregunta indirecta que semblava que de forma implícita assumia que hi haguéssin equips, i aquesta pregunta va guanyar amb més vots, els del SN sembla que volien seguir fent equips… No sé com s’ha acabat.

  10. Jep diu:

    Com a independentista de “carrer”, quina mandra totes aquestes trifulgues que semblen heretades d’un esbart dansaire per veure quines són les sardanes que s’han de ballar. El preocupant és que si el diagnostic comparatiu implica que aquests comportaments són representatius de la societat catalana que ens espera per la construcció del nou país, ho veig tot molt negre. La campanya per “l’eixamplament de la majoria social” de l’independentisme no el pot fer el PP-TC indefinidament…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*