El bloc d'Ernest Benach
La força de la unitat. L'esperit de la renovació.
La gran lliçó del poble català
REFLEXIONS DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ
No hi ha cap dubte que estem davant d’un moment històric. El gran èxit de la manifestació d’ahir ens ha de fer pensar molt bé quin és el camí a seguir. Algunes reflexions en veu alta, que caldrà anar polint els propers dies.
I comencem per l’autocrítica. Aquesta setmana prèvia a la manifestació no hem fet bé les coses. La convocatòria ha tingut massa tensió i massa polèmica per la capçalera. Una tensió que al final era més fruit d’una pugna entre partits que no pas una qüestió de fons. El lema era claríssim i unànimement compartit. L’important era el missatge i s’ha donat clarament. I encara més important era quanta gent hi donava suport. És indiscutible que ho va fer una immensa gernació de catalanes i catalans. La primera lliçó és que la tàctica electoral, la de curta volada, ha de passar a la història. Malgrat la proximitat de les eleccions, l’estratègia de la política que ho embruta tot, que no té prejudicis, que funciona a base del poc respecte és enemiga dels grans èxits com el d’ahir. És la política que la gent no vol i que rebutja, la que fa mal al país. Alguns dels més famosos estrategues d’aquest país s’ho haurien de fer mirar…
En aquesta mateixa línia, tot el procés estatutari ha estat massa complex, massa tacticisme de mirada curta. Ahir vaig constatar de nou que no haver fet una llei electoral moderna, avançada i pròpia d’una democràcia del segle XXI és un dels greus errors d’aquesta legislatura.
Avui toca també preguntar-se pel que vam sentir a la manifestació. I vam sentir moltes coses. Majoritàriament independència, és cert. I això és una gran esperança. Les generacions que pugen la viuen amb normalitat. Les estelades ja formen part del paisatge polític normal de Catalunya, molta gent d’orígens ben diferents accepta la idea. I això és un gran tresor de cara al futur. Però també vaig sentir com també molta gent exigia unitat als polítics i demanava un canvi en la manera de fer política. Un canvi en la manera de procedir dels polítics. S’ha acabat el peix al cove i s’ha acabat acceptar de manera submisa allò que vingui de Madrid, perquè ve de Madrid. Això és el passat. I el present, i sobre tot el futur, es mesuren per altres paràmetres. Comença una nova manera d’actuar, de fer, de pensar. Comença un nou compromís amb el país, amb la nació. Comença una nova responsabilitat amb la societat. L’11 de setembre de 1977 un milió de catalanes i catalans sortien al carrer i marcaven una època. La transició es va desembussar i, malgrat les amenaces de cop d’estat i d’involució, l’autogovern va avançar. I ho va fer amb unes regles de joc marcades per la por, la recança i la submissió. El 10 de juliol de 2010 un milió i mig de persones han sortit al carrer. I han dit prou a la por, a la recança i a la submissió. Han deixat clar que volen decidir. Han iniciat una altra transició, una revolució tranquil·la cap a un altre gran canvi. Una revolució on hi cap tothom, on tothom hi és benvingut. Aquest cop passarem de l’autogovern condicionat, al govern propi que només té els condicionants del seu propi poble. Comença una altra etapa, i aquesta ens ha de portar a l’estat propi. I quedi clar. El camí no és curt, per desgràcia. El camí està farcit de trampes, dificultats i complicacions. Però el camí ara ja està marcat.
I la pregunta del milió és, i ara què? Evidentment ara toca actuar. I fer-ho amb la unitat del catalanisme com a bandera, com a element de motivació per a la gent i de mostra de la nostra força. Aviat hi haurà un ple al Parlament que debatrà la sentència del TC. És una gran oportunitat per a què des del catalanisme autonomista, federalista i independentista, des de la transversalitat, s’aconsegueixi donar un missatge clar i contundent. Però tan important com el missatge ha de ser el full de ruta. Saber què hem de fer. Saber com responem la sentència, com la desmuntem, com continuem aprovant aquelles lleis que nosaltres volem i sabem justes per al nostre poble, digui el que digui el TC o el govern d’Espanya. M’ha semblat interessant la reflexió del vice-president de la Generalitat en relació a l’assemblea de parlamentaris, en pactar uns mínims tots els partits. I cal donar respostes jurídiques i científiques al nyap de la sentència. Demostrar que és una sentència política feta per un tribunal deslegitimat. I cal que la societat catalana porti el conflicte a Europa, al món. Necessitem complicitats en l’àmbit internacional. I al mateix temps hem de saber explicar a la nostra ciutadania quin és l’abast pràctic de la sentència. Com afecta la sentència a l’hora d’escolaritzar els seus fills, com ens afecta el sistema de finançament, i per tant en les polítiques socials, com ens afecta en l’àmbit de la justícia, en l’acollida d’immigrants i per tant en l’aposta eterna de Catalunya per la convivència i la cohesió…
No ens podem quedar només en la teoria, cal passar a l’acció i tenim una feinada per davant. I l’acció demana valentia i sortir del guió que ens ha condicionat tots aquests anys. Qui no sigui capaç de sortir dels esquemes del passat, i de començar a escriure el guió del futur, com a la taula del Bernat, possiblement no hi serà comptat.
Ja és hora de saber com comencem a dissenyar el futur de la nostra nació, que ja no pot ser el mateix. Catalunya reclama justícia, Catalunya vol llibertat, i tots plegats hem de saber estar a l’alçada. Ahir el poble de Catalunya ens va donar una lliçó, una gran lliçó. Prenguem-ne nota, i amb tota la humilitat i amb tota la constància no defallim fins aconseguir una gran victòria. I nosaltres avui ja només podem plantejar-nos la victòria de la llibertat. La més important de les victòries, la definitiva.
Foto: Josep Losada – Diari AVUI
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per aquestes bones reflexions. Ara, però, queden uns quants dubtes per resoldre (i ja avanço que no serà fàcil trobar-ne la resposta):
1. ICV-EUiA i el PSC tenen un paper difícil: voldran defensar l’estil de sempre, federalista? Si és així… qui els escoltarà a Espanya? El PP ja sabíem que no. Ara sabem que el PSOE tampoc.
2. Si després de les properes eleccions, ERC ha d’optar entre ser a l’oposició (i perdre poder, per tant), o bé pactar amb CiU (bé pel factor nacional, però és la dreta), o bé seguir amb més tripartit (bé pel factor social, però malament pel que fa al camí cap a la independència). Què faríeu en aquest cas?
3. Si més endavant, com sembla, el PP es fa amb el poder… serà capaç la Catalunya pactista canviar cap a una Catalunya ‘confrontista’ amb l’estat? Em costa de creure…
Tant de bo, com dius, ara els partits deixin el tacticisme…
Gràcies, President.
El pacte de mínims ha de passar pel compromís sobre allò que ha aplegat el milió i mig de persones: que nosaltres decidim. El pacte passa per posar data a un referèndum i acordar el full de ruta. I, per anar bé, abans de les eleccions. Ni la independència, que jo mateix vull, ni la reconstrucció dels ponts constitucionals amb Espanya, que no vull, no les poden decidir els polítics sense demanar-ne el mandat explícit de la ciutadania a les urnes.
Sentit comú i honestedat per a les properes setmanes. Sobretot, honestedat.
Gràcies un cop més.
Estic immensament content, pel gir que
han pres els esdeveniments. He estat tremendament decebut durant 4
anys, per l’aprovació d’un Estatut mutilat, al que jo havia
votat que no volia, i que un parell de senyors d’una determinada
força política, van pactar per sorpresa i traïció,
per pauntar-se un “tanto” i sortir macos a la foto, amb el gran
pare de Madrid.
Coincideixo amb el Sr Benach. Cal una
acció política amb projecció de futur, amb
vocació de país, i no fer com fins ara s’ha fet amb
tot: pegat sobre pegat, per a tapar foradets, amb la major brevetat i
immediatesa possibles. Resultats ja, que això dóna
vots! Aquesta ha estat la tasca política tant del govern, com
del principal partit de l’oposició. Gens de política
d’alçada.
Cal fer bé les coses, i no jogar
a especular amb dates hipotètiques i del tot fícticies
fixades a l’hortizó llunyà del 2014. Cal anar fent, poc
a poc, però sense pausa! Cal ser valents i treballadors! Però
d’això en sabem un niu els catalans! Personalment no em fa
por. Jo treballaré pel país, des de la meva posició
de ciutadà i de docent. Cadascú ho ha de fer des del
seu lloc i segons les seves possibilitats. D’il·lusió
no ens en falta! Esprem que la classe política catalana no ens
torni a decebre, amb més nuemerets de teatre de fira de poble,
ni amb més culebrots televisius.
Cal una llei electoral, que permeti
llistes obertes, on els ciutadans puguem escollir els representants
que considerem més adients pel país, sense l’obligació
d’haver-se de sotmetre a la disciplina de les llistes tancades i a la
disciplina monolítica del partit.
Cal una renovació immediata,
forta i profunda de la classe política catalana!
Cal gent honesta i fiable, al capdavant
de les Institucions ja!!! Amb Josep Guardiola com a president del
govern i Ernest Benach com a president del Parlament, fins a la fi
del món!
Dius “l’acció demana valentia”, l’única decisió valenta i útil que podeu prendre en aquestsmoments els Parlamentaris catalans és la immediata dimissió en bloc, tant al Parlament de Catalunya com a les corts espanyoles. I la convocatòria d’eleccions al Parlament català amb propostes basades en estratègies per aconseguir la independència del país com a pal de paller per a redreçar la crisi econòmica catalana. “Assemblea de parlamentaris” sí, però per a la propera legislatura: el poble ha de decidir.
Només així els partits que tant s’han equivocat en la gestió del dia a dia de l’autonomia podran conservat un mínim de dignitat nacional. Si no esteu disposats a fer això, simplement deixeu pas a nous polítics que tinguin més valor que vosaltres.
I del president del parlament català, no espero gest menys digne que la immediata dimissió al proper ple del parlament.
Teniu tota la raó: “ara toca actuar” i l’autocrítica és insuficient. Dignitat institucional i dimissió, senyor Benach. Primer el president, i al darrera tots els parlamentaris que respectin el país
Dissabte érem allà, amb els nostres fills, fent història. Són petits, i no ho entenien gaire, però ho recordaran. I tant que ho recordaran!
Però ara toca anar tots units. Sinó la manifestació haurà servit de ben poc. Tots els partits demòcrates han d’unir-se en un Bloc per fer front comú. Tots units, amb la independència per bandera, les eleccions serien com un referèndum. Si guanyem (i guanyarem) alhora es guanya un referèndum que no ens deixen convocar els que van contra el poble.
Aleshores, ja iniciat el tram final cap a la independència, cal seguir units. Després ja es recuperaran les sigles i els partits, però ha de ser després!
Si ara anem units, el 2011 podem recuperar la nostra llibertat com a país!
I aquest és el país que volem per als nostres fills.
Que creixi l’independentisme és una mostra de confiança que ens permet esperar un futur millor. Però l’independentisme és el pensament, la realitat és l’autogovern.
L’independentisme puja però l’autogovern baixa. La llengua se’ns degrada, la cultura se’ns dissol, la indústria se’ns desmunta i el sistema financer se’ns escapa. Ens manifestem davant la retallada d’uns drets que havíem aconseguit i que estem exercint. I mentre nosaltres somniem ells actuen, per exemple aprovant la llei de caixes.
Està bé que creixi l’independentisme però no ens podem permetre cap pas enrere. El sistema social que hem construït amb esforç, treball i constància l’hem de defensar amb totes les nostres forces. Per això volem la independència. Tot el que nosaltres construïm Espanya ho menysprea, i si arriben a reconèixer que hi ha coses bones, no les volen en mans de catalans. Perquè dels Països Catalans en volen el territori per dret de conquesta, els catalans hi sobren.
La independència és del tot necessària i urgent.
Sr. Benach,
Tot es resumeix en una cosa tan senzilla com la d’aconseguir 68 diputats al Parlament i declarar unilateralment l’independència. I partir d’ací, començarem a fer camí.
Cordialment,
Sílvia Gómez
Ernest, ciutadà i president:
I ara qué? la pregunta que et fas i la que ens fem tots. Divendres al vespre, la meva companya em responia :Jordi el de sempre,res ; veure com els nostres politics “és baixen les calces per un plat de llenties”. Es cert que part de la població ho pensa ,raons no li falten i en part estic d’acord.
Porto tres dies donant voltes al “i ara,que?”. Si la resposta és independència, el camí serà ,com bé dius, molt difícil .En tot cas només serà possible si la nodreixen dos elements, la unitat i les lleis.
Crec que he trobat una idea pel full de ruta . El president de Catalunya no pot declarar la independència de Catalunya , és un error ja ho varen fer Macià i Companys.No és el camí, no és practic, no serveix.
Humilment passo a descriure la meva resposta al “i ara qué?”, aquí va el meu full de ruta:
Vàlid només en el cas de tenir una amplia majoria (60%) , en el proper Parlament de Catalunya. Si no fos el cas,evidentment seria impossible.
Un cop format el Parlament, aquest crea un comissió (civil-política) demanant i ordenant l’el.laboració i redacció de la Constitució catalana. Un cop llesta ,cap al Palament, és debat i és vota. Proper pas de la ruta,el/la president de la Generalitat convoca a la població ,per refrendar la Constitució.I el poble, únic sobirà, vota.
Si la resposta és sí, no caldrà declarar la independència, perque ja serem lliures i amb les nostres lleis .Els nostres “drets i usatges” actualitzats, els podrem ensenyar a tot el món i direm que avui no neix un nou pais, sencillament hem tornat.
Es tan sols una idea, no declarem la independència, fem una constitució i votem-la. Perque no?
Si tens temps aquest estiu et recomano la visió de “John Adams” serie nordamericana sobre el procés d’independència dels Estat Units d’America.
Una abraçada,president.
Després de la manifestació del dissabte els partirts politics catalans representats al Parlament s’en quedat sense discurs, els catalanistes, els altres no conten, a partir d’ aquet moment la contradiciò funamental no es dretes – esquerres, sinò INDEPENDENCIA O DEPENDENCIA aquesta i no altre es el la gran cuestiò. El que no estic segur es si els partits actuals tindran el coratge de dirigir aquesta lluita. La unica soluciò es formar una candidatura transversal i unitaria formada per la millor gent del País. Al segle passat es va fer. Serem valents altre cop, ara?
President:
Vostè sap que va ser la Solidaritat Catalana i quines van ser les conseqüències d’aquell bloc d’unitat.
Ara com fa ja més de 100 anys és hora d’estar units, tots aquells que volem un pais lliure.
Sort i unitat ara i desprès a les urnes!!!
Salut
Avui tots els mitjans diuen que la Mesa del Parlament ha revocat la decisió presa sobre l’ILP , i al web d’esquerra dien que tu has sigut l’unic que has votat en contra, qui te raó el web d’esquerra o la resta de mitjans de comunicació?
Joan.
PD. Si no vols no cal que em respongues personalment, ja anirem veien com van les coses.
Bon dia, senyor Benach:
Em dic Saray Godo Luque, tinc 19 anys i estudio Economia. Estic vivint tots aquests esdeveniments des de ben lluny de Catalunya, però intento mantenir-me informada al màxim.
La manifestació del dia 10 em va omplir el cor d’esperança i il·lusió…un milió i mig de persones! Tot un rècord per una nació que abaixa el cap i calla davant les dificultats.
El seu article al bloc del dia 11 de juliol sobre aquesta mateixa manifestació és molt positiu, ple de vida i esperança. Paraules com “S’ha acabat el peix al cove i s’ha acabat acceptar de manera submisa allò que vingui de Madrid” o “Comença una altra etapa, i aquesta ens ha de portar a l’estat propi” encoratgen a lluitar i a seguir endavant.
Però vostè encara va més enllà; deixa clar que el que toca ara és actuar (i encara més, actuar amb unitat, una paraula força irònica dins la política catalana) i, amb les seves pròpies paraules, avisa que “Qui no sigui capaç de sortir dels esquemes del passat, i de començar a escriure el guió del futur, com a la taula del Bernat, possiblement no hi serà comptat”.
Però a dia 13 de juliol ha sortit una notícia que desmunta totes aquestes paraules. La democràcia no s’ha de limitar a votar cada quatre anys en llistes tancades i bloquejades; i això semblava que el vostre partit ho havia entès. Em vull referir a la Iniciativa de Legislativa Popular, un procés que podria haver tingut gran transcendència dins la nostra societat; un procés del qual vostè no en diu res al seu blog i que ha estat rotundament denegat per tota la Mesa del Parlament. Aquesta ha estat la vostra resposta unitària a la manifestació.
Faig un petit parèntesis per afegir que un Referèndum sobre la independència a Catalunya podria resultar negatiu o un fracàs. Potser hi hauria un percentatge tant petit de participació que quedaria demostrat que realment a la nació catalana li és igual ser o no ser independent (no hem d’oblidar que som una societat europea, acomodada en un estat del benestar que li costa posicionar-se i actuar davant de moltes situacions). O potser la resposta majoritària seria un no (no oblidem tampoc que hi ha certes regions catalanes on del tema independència se’n parla ben poc). Un referèndum sobre la independència de Catalunya podria tenir mil resultats. Alguns ens agradarien més que d’altres però tots servirien per deixar clara la voluntat del poble perquè vosaltres, els que teòricament ens representeu, poguéssiu actuar al respecte.
M’agradaria creure que hi ha alguna raó de gran pes i transcendència per haver pres aquesta decisió; m’agradaria creure que no és covardia i que no esteu fent la feina bruta que l’Estat espanyol no podria fer davant una Iniciativa de Legislativa Popular (llei del 2006); m’agradaria creure que realment defenseu la veu del vostre poble i creieu que algun dia podrem ser independents.
I és per això que li demano, abans de perdre la poca fe que em queda en el sistema polític català i en qualsevol dels partits que actualment ens intenten representar, abans de deixar aquesta democràcia que em sembla prou hipòcrita per impossible, que m’intenti explicar les raons de pes que han causat la unió de tots els partits polítics en contra de la veu i les demandes de democràcia del poble català.
Dins meu hi ha l’esperança que a tot això té algun significat.
Des de Guatemala, una terra també oblidada i atacada des de l’Estat espanyol, agrairé molt la seva resposta. Només li recordo una dita del nostre poble veí: “Quien calla, otorga”.
Moltes gràcies,
Saray Godo Luque.
I després de tot això, el primer acte d’unitat que heu pogut fer és amb el PP inclòs i carregar-se el possible referendum? Francament, cada dia us entenc menys
Ernest Benach
President del Parlament
Les notícies sobre la sentència del TC sobre l’Estatut m’han plantejat unes preguntes de caire jurídic que us plantejo com a president del Parlament.
Més que rebre una resposta personal a les preguntes formulades agrairé la seva resposta pública a les mateixes amb l’esperança que aconsegueixi aclarir possibles futures actuacions a Catalunya.
Un escrit com aquest ha estat tramés a altres persones que pel seu càrrec, accés als mitjans o coneixements poden fer aportacions sobre els temes plantejats en les preguntes.
Valoro i agraeixo la seva col·laboració.
Ceràmica 38
08035 Barcelona
DNI: 36442921L
Joaquim.corominas@enginyers.net