El bloc d'Ernest Benach

La força de la unitat. L'esperit de la renovació.

10 de setembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Context de la Diada

Fa trenta anys, el Parlament de Catalunya aprovava la seva primera llei de l’actual període democràtic. En aquesta llei, els nostres representants polítics declaraven la Diada de l’Onze de Setembre festa nacional de Catalunya.

S’institucionalitzava allò que, de fet, ja era una realitat social. Al llarg dels anys, els catalans havíem commemorat aquesta data, ja fos de manera oberta o reprimida, per a «recordar la història de la nostra nació i dels seus protagonistes», per a «mostrar una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió» i també per a expressar «l’esperança d’un total recobrament nacional». Així va quedar recollit en aquella primera llei, amb la qual el Parlament deixava clar, des de l’inici, que Catalunya era una nació amb voluntat d’exercir el seu autogovern. Ningú no va portar aquella llei al Tribunal Constitucional.

Catalunya ni es considera ni actua com una comunitat autònoma més, i on no arribava el concepte de nacionalitat històrica inclòs a la Constitució, ho feien les negociacions (formals o informals) amb els successius governs de l’Estat. I és així que Catalunya es va anar dotant de televisió pública, mossos d’esquadra i altres competències executives, moltes de les quals posteriorment eren també cedides a la resta de comunitats autònomes.

Tanmateix, en arribar el segle XXI, aquell camí de concessions que mantenia el fet diferencial català en l’àmbit autonòmic s’evidenciava ja esgotat, insuficient i vulnerable, subjecte com estava a les majories de govern a Espanya. El dèficit fiscal desmesurat, els obstacles a la nostra llengua, les mancances competencials, el conflicte permanent i el fet de formar part d’un Estat massa gran i massa centralitzat per a les exigències del món globalitzat exigien un salt en l’autogovern de Catalunya. Així mateix, l’anomenat «peix al cove» era percebut fora de Catalunya com un mercadeig amb què els catalans pretenien aprofitar-se de l’Estat, i era utilitzat com a arma política en les lluites entre els grans partits estatals. Certament, des de l’òptica d’un espanyol mitjà que tota la vida hagi estat educat en la unitat nacional (espanyola) de l’Estat, es fa difícil d’entendre i d’acceptar que si el poble català forma part d’Espanya, tingui un estatus jurídic diferenciat, i en certa manera «privilegiat», amb relació a la resta. Si la idea del federalisme ha trobat més resistències que adeptes a Espanya des del segle XIX, la del federalisme asimètric encara ho tenia ?i ho té? més magre.

Tot i així, sobre la base de l’anomenada «Espanya plural» que una majoria de catalans somiaven, es va intentar passar del «peix al cove» a un marc estable, blindat, que garantís una certa bilateralitat en les relacions polítiques entre Catalunya i l’Estat, i un sistema de finançament més just per a Catalunya, similar al sistema de concert d’Euskadi i Navarra. L’instrument per a aconseguir-ho, un nou Estatut d’autonomia.

El procés que va viure aquell intent ja és prou conegut. A la memorable aprovació del projecte inicial per part de gairebé la totalitat del Parlament, el 30 de setembre de 2005, van seguir en la tramitació a les Corts Generals tot tipus de cessions, dubtes, retallades, promeses oblidades, pactes vergonyosos i ribots, fins a arribar a un nou text estatutari que la ciutadania va ratificar en referèndum, fa ja quatre anys. El seu desplegament s’ha anat caracteritzant per la lentitud en el traspàs de noves competències i retards com el que vam patir per a l’establiment del nou sistema de finançament. I enguany, el cop de gràcia, la sentència del Tribunal Constitucional retallant i reinterpretant de nou el text, incloent la negació de valor jurídic a la definició de Catalunya com a nació, i introduint de manera reiterada la idea de «la indisoluble unidad de la nación española». Entre les primeres conseqüències pràctiques, l’indignant recurs que la Defensora del Pueblo ha presentat al Tribunal Constitucional contra la llei d’acollida als immigrants, recurs que ataca la nostra llengua i la cohesió social del nostre país.

El 10 de juliol la societat catalana va respondre de manera tan pacífica com contundent a la sentència del Tribunal Constitucional. Ningú no pot dubtar que la gran majoria dels catalans sentim que Catalunya és alguna cosa més: és una nació amb identitat pròpia. Així era als anys trenta del segle passat, així va ser durant la transició i així continua sent ara. Fins i tot els que no se’n consideren part però coneixen el nostre país són plenament conscients que Catalunya no és simplement una comunitat autònoma més de la nació espanyola; saben que els catalans no hem acceptat ni acceptarem mai dissoldre la nostra identitat ni renunciar a la voluntat de decidir el futur polític del nostre país.

La sentència del Tribunal Constitucional ha tancat una etapa de les relacions entre Catalunya i Espanya. I ara se n’obre una altra en què els catalans, amb llibertat, haurem de decidir si el nostre futur passa per continuar demanant a Espanya que canviï o fer el pas cap a l’Estat propi dins la Unió Europea. Una decisió que condiciona els camins de sortida de les crisis que viu el nostre país. Una decisió que caldrà prendre pas a pas. El primer, aquesta mateixa tardor, amb l’elecció dels representants del poble al pròxim Parlament. I, en funció dels resultats que marqui aquest pas, vindran els següents.

És en aquest context que commemorem la Diada d’enguany. Hi tornarem a recordar els que van lluitar per la nostra llibertat el 1714, i hi tornarem a mostrar una actitud de resistència a qualsevol opressió. Expressarem que som una nació amb història, amb present i amb el futur que democràticament vulguem, i no pas el que ningú ens vulgui imposar.

* (Article publicat pels diaris de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!