Esquerra Republicana, i ara què?

Article publicat a El Periódico de Catalunya el 9 de juny de 2011
Després de les dues darreres conteses electorals, on ERC ha patit una important davallada, s’imposa una reflexió profunda sobre quin ha de ser el trajecte vital d’ERC a partir d’ara. En primer lloc, l’anàlisi de les causes de la desfeta electoral, que no són poques, que són complexes i que requereixen un cert temps per pensar-hi, precisament, per no tornar a ensopegar amb les mateixes pedres. En segon lloc tenir consciència que només una profunda renovació servirà per sortir d’aquesta crisi. I els partits no estan acostumats a fer profundes renovacions. Calen grans dosis de generositat, cal entendre que ningú és imprescindible. Cal entendre que la renovació passa per noves cares, és clar, però també per noves maneres de fer, per un nou discurs (si ho voleu, l’evolució de l’històric discurs d’esquerra, república i independència), per una nova manera de relacionar-se amb la societat, per un nou contracte públic amb la ciutadania, per una redefinició del que vol dir ser d’esquerres avui, en ple segle XXI i en plena crisi econòmica, per marcar una clara estratègia, un full de ruta compartit fins a la constitució de l’Estat català, i alhora la construcció de la nació dia a dia, pas a pas, persona a persona. És per això que el debat avui a Esquerra no es pot quedar només en un debat de noms. ERC té l’oportunitat d’innovar, d’inventar-se com ha de ser un partit polític al segle XXI, que no tingui res a veure amb els esquemes caducs dels actuals partits polítics, que faci seva la reivindicació d’una nova manera de relacionar institucions i ciutadania, que trenqui amb els cercles endogàmics que ho acaben controlant tot.

Sovint,amb l’exconseller Tresserras hem parlat de la nostra victòria en la batalla ideològica, i és ben cert que, ara per ara, el debat sobre el model de finançament de Catalunya, la necessitat de poder tenir el concert econòmic, el debat sobre la identitat catalana i sobre qui és català, independentment del seu origen, són ben bé al damunt de la taula, formen part de la normalitat del discurs del catalanisme. L’independentisme ja no és marginal. No només això, des d’una expressió cívica, és capaç de mobilitzar un milió de persones per aquesta noble causa. L’independentisme té força a molts municipis, i avui ja és una expressió transversal de la normalitat política a Catalunya. Per tant, les idees hi eren, i eren bones perquè encara hi són i centren una part important del debat polític a casa nostra. Què ens ha fallat, doncs? Probablement la gestió de l’organització per una part, les mateixes persones per l’altra i finalment no entendre que el nou segle reclama canvis arreu. Reclama canvis en la manera de fer política i en els partits polítics. I ERC no n’és cap excepció.No tinc cap ganes de criticar ningú, ni d’afegir més llenya al foc. Personalment que Josep-Lluís Carod-Rovira deixés ERC em produeix tristor, i això s’ha d’acabar. Ja hem pres prou mal i tot plegat és molt dur, massa. Tothom a ERC ha fet coses bones i coses que probablement s’hauria d’haver estalviat. I no hem sabut resoldre qüestions que al capdavall han resultat letals, pràcticament, per a tota una generació. Sabem on hem fallat i no podem permetre que d’altres caiguin en els mateixos errors. L’independentisme va fer el salt del carrer a les institucions, i els protagonistes n’érem essencialment gent que venia de la lluita contra el franquisme, de la transició i de l’independentisme més combatiu. Érem, som encara, activistes de la causa i hem exercit de polítics a les institucions. I hem fet el que calia. Però ara ja és hora que una altra generació agafi la responsabilitat de portar el partit i el país allà on els toca. Una generació que està més formada, més preparada, que ha vist més món, que es relaciona a partir de la xarxa, que ha estudiat en català i que tenen tot el dret a plantejar una aventura diferent per al país. Gent competent, gent que dóna valor a uns altres valors, els del segle XXI. Gent que està triomfant a l’empresa privada, a la universitat, als mitjans de comunicació, als clubs esportius, a les oenagés, a la xarxa… Gent que no hi seria probablement si uns altres abans no haguéssim aplanat el camí. I el vam aplanar perquè algú agafés el relleu i fes créixer encara més aquest sentiment que fa uns anys era només això, un sentiment, i que avui ja és un projecte. I nosaltres, els aplanadors del camí, hem de saber estar a disposició d’aquesta gent.
A Catalunya hi ha més independentistes que mai, tot i que no tots votin opcions independentistes. El repte de futur, doncs, és continuar fent nació, construir l’Estat i guanyar la majoria. Nova gent amb noves eines poden fer-ho. Els noms? És clar que compten, i precisament són els noms nous, la gent no contaminada per batalles ancestrals de les històriques famílies els que poden fer sortir ERC de l’atzucac en què està. Els noms són importants per ells mateixos, però sobretot perquè són la millor garantia de renovació. Per això s’ha de poder parlar de tot, del projecte de futur i també de qui l’ha de dirigir. Contra la tristor, doncs, renovació, generositat i responsabilitat. Més responsabilitat que mai! 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *